Era l'any 1977 quan vaig conèixer, per primer cop, al Joan Ollé. Tots dos érem joveníssims. De fet, ens portàvem dos dies, ell va néixer el 4 de setembre de 1955 i jo el 6 de setembre. Aquesta primera trobada va durar unes setmanes i va ser al desaparegut Saló Diana de Barcelona on Dagoll Dagom muntava "No hablaré en clase", de la que el Joan era el coordinador i jo, simplement, el noi que posava els llums, contractat pel Carlos Lucena i pel Mario Gas (per cert, també hi actuava el Pepe Rubianes i jo encara no sabia qui era, Déu meu...). Aquell muntatge va ser per a mi una experiència molt important perquè vaig tenir com a guia, com a mestre, al Joan Ollé.
Aquest meu contacte amb el teatre provenia d'anteriors que em varen portar a treballar en diversos muntatges i molts bolos amb l'Esteve Polls, entre l'any 1974 i 1976 (un altre dels grans de la dramatúrgia catalana), el 1979 vaig fer el Jazz Festival Popular de Barcelona i al 1980 el Festival de Jazz de Sant Sebastià, ara Donosti (disculpeu l'insert personal).
Però tornem al fil de la qüestió. Ahir al vespre (nit del dilluns al dimarts) mor, d'un infart fulminant, l'estimat Joan Ollé, per sorpresa de tots. En Joan va ser acusat injustament per alumnes de l'Institut del Teatre d'assetjament sexual, maltractament psicològic i abús de poder, tots aquests càrrecs, això s'ha dit massa poc, varen ser retirats per la Fiscalia per no ser veritat. Que el Joan era dur, moltíssim; que volia el millor pels seus muntatges, era evident, però això que un grapat de joves que no arribaven al nivell exigit volguessin esgarrar la seva brillant carrera, per a mi és un delicte.
Amb l'Ester Nadal, la seva més íntima col·laboradora des de fa molts anys, amb la que ens uneix una gran amistat i la nostra pròpia andorranitat, ens fèiem creus de les acusacions besades contra ell. Crec que s'hauria d'haver rescabalat el seu honor de forma pública i no servia que l'Institut el retornés a la seva feina, el dia que pràcticament l'obligaven a jubilar-se. Tots aquells que el vàreu acusar digueu la veritat, no podíeu suportar la seva duresa com a professor de teatre. Eiii, però és que la feina al teatre és molt dura, amics i amigues, per això jo vaig continuar la meva a la ràdio.
Ahir vàrem perdre un bon amic i mestre (per alguns) i això no té marxa enrere. No em podia estar sense reivindicar la seva important petjada i mestria davant de tothom. Ara, i tu no hi creies, igual estàs amb un altre bon amic, el Joan Barril, amb qui també vaig compartir moltes hores de ràdio i que va marxar molt abans que tu i que ja vàreu fer una república dins del vostre cafè, junt amb en Rubianes.
Mai t'oblidarem benvolgut Joan.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
T'agrairia molt el teu comentari. Això m'ajuda a millorar i a cercar temes que puguin ser d'interès comú. Moltes gràcies.