PABLO LUCCI ESPADA - Porteño, músico, saxofonista y sincero.

​Aquest matí, la meva germana, ens despertava amb la trista notícia de la mort del seu company i amic fidel inseparable, el Pablo Lucci, el "seu porteño" com li deia ella. Han estat vint-i-dos anys de felicitat junt amb ell. Al Pablo, malauradament, l'ha afectat una d'aquelles malalties neurodegeneratives que la ciència encara no té cap explicació ni solució i que, per sort, li ha provocat la mort aquesta nit mentre dormia, sense patir, perquè les conseqüències a mitjà termini eren deplorables per a una persona jove com ell. Aquesta malaltia va trucar la seva porta la segona quinzena de maig i avui el seu cervell ha deixat de funcionar.

La brevetat de la vida és un tema recurrent en els que ja tenim una certa edat que supera els seixanta, però en aquest cas ha estat injusta, com ho són segurament totes les pèrdues de persones estimades que et són properes, però em fa novament reflexionar sobre el perquè de moltes de les nostres activitats i angoixes, que veient aquesta brevetat, són, sens dubte, totalment innecessàries.

Ara el Pablo marxa, la meva estimada germana, queda sola, ve sola no, perquè els records d'aquests vint-i-dos anys seran inesborrables, malgrat que hi hagi malalties que vulguin que ho perdem tot, inclús els records. Ella continuarà endavant, amb els seus gatets i la seva feina, que ajuda a tanta gent, amb la seva filla i amb els amics i la família. 

Gràcies Pablo per haver tocat tan bé amb la meva estimada germana.

A JOAN OLLÉ, AMIC I MESTRE

Era l'any 1977 quan vaig conèixer, per primer cop, al Joan Ollé. Tots dos érem joveníssims. De fet, ens portàvem dos dies, ell va néixer el 4 de setembre de 1955 i jo el 6 de setembre. Aquesta primera trobada va durar unes setmanes i va ser al desaparegut Saló Diana de Barcelona on Dagoll Dagom muntava "No hablaré en clase", de la que el Joan era el coordinador i jo, simplement, el noi que posava els llums, contractat pel Carlos Lucena i pel Mario Gas (per cert, també hi actuava el Pepe Rubianes i jo encara no sabia qui era, Déu meu...). Aquell muntatge va ser per a mi una experiència molt important perquè vaig tenir com a guia, com a mestre, al Joan Ollé.

Aquest meu contacte amb el teatre provenia d'anteriors que em varen portar a treballar en diversos muntatges i molts bolos amb l'Esteve Polls, entre l'any 1974 i 1976 (un altre dels grans de la dramatúrgia catalana), el 1979 vaig fer el Jazz Festival Popular de Barcelona i al 1980 el Festival de Jazz de Sant Sebastià, ara Donosti (disculpeu l'insert personal).

Però tornem al fil de la qüestió. Ahir al vespre (nit del dilluns al dimarts) mor, d'un infart fulminant, l'estimat Joan Ollé, per sorpresa de tots. En Joan va ser acusat injustament per alumnes de l'Institut del Teatre d'assetjament sexual, maltractament psicològic i abús de poder, tots aquests càrrecs, això s'ha dit massa poc, varen ser retirats per la Fiscalia per no ser veritat. Que el Joan era dur, moltíssim; que volia el millor pels seus muntatges, era evident, però això que un grapat de joves que no arribaven al nivell exigit volguessin esgarrar la seva brillant carrera, per a mi és un delicte.

Amb l'Ester Nadal, la seva més íntima col·laboradora des de fa molts anys, amb la que ens uneix una gran amistat i la nostra pròpia andorranitat, ens fèiem creus de les acusacions besades contra ell. Crec que s'hauria d'haver rescabalat el seu honor de forma pública i no servia que l'Institut el retornés a la seva feina, el dia que pràcticament l'obligaven a jubilar-se. Tots aquells que el vàreu acusar digueu la veritat, no podíeu suportar la seva duresa com a professor de teatre. Eiii, però és que la feina al teatre és molt dura, amics i amigues, per això jo vaig continuar la meva a la ràdio.

Ahir vàrem perdre un bon amic i mestre (per alguns) i això no té marxa enrere. No em podia estar sense reivindicar la seva important petjada i mestria davant de tothom. Ara, i tu no hi creies, igual estàs amb un altre bon amic, el Joan Barril, amb qui també vaig compartir moltes hores de ràdio i que va marxar molt abans que tu i que ja vàreu fer una república dins del vostre cafè, junt amb en Rubianes.

Mai t'oblidarem benvolgut Joan.

UN GENI CREADOR DE LA GUITARRA FLAMENCA. A MANOLO SALÚCAR

Avui ens ha deixat, en estranyes circumstàncies (oficialment ha mort per ferida d'arma blanca), un dels grans mestres de la guitarra, Manuel Muñoz Alcón, conegut com "Manolo Sanlúcar". Nascut a Sanlúcar de Barrameda fa setanta-vuit anys, diuen que des del 2013 no feia concerts, però aquí el tenim en aquestes imatges de l'1 de setembre de 2016, que vaig fer jo mateix, en la cloenda del Mas i Mas Festival, que aleshores programava Pere Pons.

Aquest brillant guitarrista, compositor i professor de música, arrossegava en la seva ànima una enorme tristesa, primer per la mort del seu pare, amb qui tenia forts lligams i posteriorment, a l'any 2004, la del seu únic fill, que’l va canviar radicalment i que produir que anés deixant progressivament les seves actuacions en directe per dedicar-se més a la creació i a la docència. És en aquesta dolorosa etapa que va escriure la seva autobiografia que va titular, "El Alma Compartida" (editorial ‏Almuzara, primera edició, 01/12/2007, ISBN-13: 978-8496968219), on feia un dur retrat de la seva vida i del dolor per la mort pel seu fill i del seu pare. A partir de 2010 l'artista es dedicà de ple a l'"Obra didàctica de la guitarra flamenca"​ i en 2019, se li ret un homenatge a través del documental "Manolo Sanlúcar: El Legado".

Ha rebut innombrables premis i homenatges, als que ha assistit, però poc se’l va veure ja pels escenaris. No és complicat d'entendre la seva situació anímica, però com a geni ens deixa un llegat extraordinari de nombroses obres cabdals del Flamenc, incloent-hi, la considerada com una de les més grans composicions d’aquest art que es diu "Tauromagia" (1988) i que l'any 2011 va muntar per dansa flamenca la coreògrafa Guillermina Castro.

El seu darrer disc, "La Voz del Color", va ser publicat l'any 2008.

Com deia, el vàrem veure al Palau de la Música, en el concert de cloenda del Festival Mas&Mas del 2016, on una immensa depressió va fer que l'artista no aparegués fins als darrers minuts. Segurament el darrer concert que va donar en directe i al que va ser un privilegi assistir, encara que només durés uns quinze minuts.

Maestro, el teu llegat el portarem al cor.

© 2022 RAMON FORNOS - Tots els drets reservats.