GALÍCIA

Per Josep ramon Oriol (Economista i Empresari)

La màquina del tren Alvia 730 sinistrat a Santiago de Compostela

Aquests últims dies per vies privades, se m'ha preguntat perquè no opinava sobre l'ocorregut amb el tràgic accident ferroviari a Santiago. Després de dedicar-me durant gairebé cinquanta anys com a empresari del sector de la construcció, tant habitatge com en a obra pública, la resposta és “indignació”.

Lògicament va lamentar moltíssim totes les víctimes. Les mortals i els ferits i la situació en què queden les famílies, que des d'aquí els faig arribar la meva més sentit condol i el desig que es recuperin el més ràpidament possible els ferits.

El fons de la qüestió són els nyaps que tots els que hem treballat en el sector d'obra pública sabem que existeixen, per “estalviar diners”, diners que després "no va als llocs adequats".

Recordem el "cas Barcenas" i el de molts altres polítics. Tots jugant a reformats abans i a altres coses després i que amb aquests diners es podien finançar de forma il·legal la majoria dels partits polítics, fent en molts casos barbaritats, com és el cas del tram Madrid-Galícia, que canvia el sistema de seguretat 5 vegades durant aquest tram per estalviar costos i absurdament abans d'aquesta corba perillosa, la de A Grandeira, passant de 200 km/h a 80 km/h., sense cap control automàtic, deixant tota la responsabilitat al maquinista, quan els sistemes homologats a Europa ERTMS (European Rail Traffic Management System) i altres països del món, obliguen a disposar d'un sistema de seguretat automàtic homologat amb comandament directe sobre el tren.

Però ara és més fàcil responsabilitzar al maquinista, perquè grans empreses es juguen un contracte de més de 12.000 milions de €uros a Brasil i uns altres en diversos països del món. De tot això es podria escriure un llibre i fins a una enciclopèdia si vam sumar les aixecades de camisa bancàries amb la bombolla immobiliària i els posteriors desnonaments, les preferents, etc.

Ni que dir de les retallades del personal sanitari, del docent, de les ajudes socials, de les pensions, dels funcionaris públics o els treballadors de les empreses públiques (el cas de RENFE), etc. Però continuen existint el mateix nombre de polítics sense retallades (o amb retallades ridícules), amb assessors que molts d'ells guanyen molt més que 30 famílies juntes.

Fins a què no s'aconseguim eleccions amb "llistes obertes", "transparència real econòmica dels partits" i moltes altres coses més, segur que ens trobarem amb altres casos com el de Galícia.

No em vull estendre més perquè em podria passar la nit escrivint i tot el diumenge.

Aquest país necessita canviar radicalment!

Josep Ramon Oriol Esteve
Economista
Tècnic Urbanista
Empresari

NOTA DEL BLOGGER:
Fa hores que s'ha sabut que els mecanismes de seguretat ERTMS i ASFA van fallar per mala programació o mala aplicació a la zona. En el cas del primer, ERTMS, perquè el Ministeri de Foment va considerar que aquest no era necessari en aquest tram (d'ús obligatori en totes les línies d'alta velocitat europees)(aquest punt va ser confirmat en roda de premsa per la pròpia ministra ja que consideraven que aquest tram no era d'"alta velocitat") i el segon, perquè no hi havia cap indicació de bloqueig de velocitat en aquest tram (que és possible activar-ho, per obres o per zona perillosa), només la de control semafòric. No obstant això a "Rodalies de Madrid", si es disposa d'aquests mecanismes de control (font: El Periódico 28/07/13 "Trams d'alta velocitat són menys segurs que Rodalies de Madrid"). També disposen d'ells el Metro de Barcelona i Ferrocarrils de la Generalitat.

Si tot això és cert, seria el moment de sol·licitar una "auditoria independent", si pot ser exercitada des d'una acció popular, per revisar totes les línies del TGV (AVE) en tot el país. Particularment estem preocupats els que prenem l'AVE Barcelona-Madrid i les de Sevilla i com no les que ens porten a França.

IMPORTANT: La Generalitat de Catalunya reclama sense èxit, des de fa anys, que almenys en els col·lapsats túnels de Rodalies a Barcelona s'implanti aquest dispositiu ERTMS.

Les retallades i les males praxis de certs polítics, ens avoquen al desastre i gràcies a molts conductors anònims, o pilots de línies aèries, o a conductors d'autobusos, s'estan evitant en part, però no perquè s'apliquin estrictament les mesures de seguretat "obligatòries" en nostra UE.

Tota la premsa d'avui, incloent l'afí al govern, diuen que alguna cosa no funciona al nostre país. Un exemple: ABC titula, "Que la velocitat fos major de la permesa no significa que hagués de descarrilar" i continua "Experts consultats per ABC expliquen que el tren Alvia 730 utilitza dos sistemes de seguretat diferents amb una sèrie de protocols, de manera que si el conductor incompleix un, el tren es deté automàticament".

És evident que els dos partits, PP i PSOE, van participar en la construcció de la línia, els primers en el seu projecte inicial, els segons en la licitació i adjudicació i els primers de nou, en la supervisió i engegada de la línia. És a dir, els dos no protesten, perquè tenen molt que callar. Recordem que va començar en el 2000 (govern PP) i ha acabat en part en el 2012 (govern PP). 

GALICIA

por José Ramon Oriol (Economista y Empresario)

La máquina del tren Alvia 730 sinistrado en Santiago de Compostela

Estos últimos días por vías privadas, se me ha preguntado porque no opinaba sobre lo ocurrido con el trágico accidente ferroviario en Santiago. Después de dedicarme durante casi cincuenta años como empresario del sector de la construcción, tanto vivienda como en obra pública, la respuesta es “indignación”.

Lógicamente lamentó muchísimo todas las víctimas. Las mortales y los heridos y la situación en que quedan las familias, que desde aquí les hago llegar mi más sentido pésame y el deseo que se recuperen lo más rápidamente posible los heridos.

El fondo de la cuestión son las chapuzas que todos los que hemos trabajado en el sector de obra pública sabemos que existen, para “ahorrar dinero”, dinero que luego "no va a los lugares adecuados".

Recordemos el "caso Barcenas" y el de otros muchos políticos. Todos jugando a reformados antes y a otras cosas después y que con este dinero se podían financiar de forma ilegal la mayoría de los partidos políticos, haciendo en muchos casos barbaridades, como es el caso del tramo Madrid-Galicia, que cambia el sistema de seguridad 5 veces durante este tramo para ahorrar costes y absurdamente antes de esta curva peligrosa, la de A Grandeira, pasando de 200 km/h a 80 km/h., sin ningún control automático, dejando toda la responsabilidad al maquinista, cuándo los sistemas homologados en Europa ERTMS (European Rail Traffic Management System) y otros países del mundo, obligan a disponer de un sistema de seguridad automático homologado con mando directo sobre el tren.

Pero ahora es más fácil responsabilizar al maquinista, porque grandes empresas se juegan un contrato de más de 12.000 millones de €uros en Brasil y otros en diversos países del mundo. De todo esto se podría escribir un libro y hasta una enciclopedia si sumamos las tomaduras de pelo bancarias con la burbuja inmobiliaria y los posteriores desahucios, las preferentes, etc.

Y que decir de los recortes del personal sanitario, del docente, de las ayudas sociales, de las pensiones, de los funcionarios públicos o los trabajadores de las empresas públicas (el caso de RENFE), etc. Pero continúan existiendo el mismo número de políticos sin recortes (o con recortes ridículos), con asesores que muchos de ellos ganan mucho más que 30 familias juntas.

Hasta qué no se consigan elecciones con "listas abiertas", "transparencia real económica de los partidos" y otras muchas cosas más, seguro que nos encontraremos con otros casos como el de Galicia.

No me quiero extender más porque me podría pasar la noche escribiendo y todo el domingo.

¡Este país necesita cambiar radicalmente!

José Ramon Oriol Esteve
Economista
Tec. Urbanista
Empresario

NOTA DEL BLOGGER:
Hace horas que se ha sabido que los mecanismos de seguridad ERTMS y ASFA fallaron por mala programación o mala aplicación en la zona. En el caso del primero, ERTMS, porqué el Ministerio de Fomento consideró que éste no era necesario en este tramo (de uso obligatorio en todas las líneas de alta velocidad europeas)(este punto fue confirmado en rueda de prensa por la propia ministra ya que consideraban que este tramo no era de "alta velocidad") y el segundo, porqué no había ninguna indicación de bloqueo de velocidad en ese tramo (que es posible activarlo, por obras o por zona peligrosa), sólo la de control semafórico. Sin embargo en "Cercanías de Madrid", si se dispone de estos mecanismos de control (fuente: El Periódico 28/07/13 "Tramos de alta velocidad son menos seguros que Cercanías de Madrid"). También disponen de ellos el Metro de Barcelona y Ferrocarrils de la Generalitat. 

Si todo esto es cierto, sería el momento de solicitar una "auditoría independiente", a ser posible ejercitada desde una acción popular, para revisar todas las líneas del TGV (AVE) en todo el país. Particularmente estamos preocupados los que tomamos el AVE Barcelona-Madrid y las de Sevilla y como no las que nos llevan a Francia.

IMPORTANTE: La Generalitat de Catalunya reclama sin éxito, desde hace años, que por lo menos en los colapsados túneles de Rodalies en Barcelona se implante este dispositivo ERTMS. 

Los recortes y las malas praxis de ciertos políticos, nos avocan al desastre y gracias a muchos conductores anónimos, o pilotos de líneas aéreas, o a conductores de autobuses, se están evitando en parte, pero no porqué se apliquen estrictamente las medidas de seguridad "obligatorias" en nuestra UE.

Toda la prensa de hoy, incluyendo la afín al gobierno, dicen que algo no funciona en nuestro país. Un ejemplo: ABC titula, "Que la velocidad fuera mayor de la permitida no significa que tuviera que descarrilar" y continua "Expertos consultados por ABC explican que el tren Alvia 730 utiliza dos sistemas de seguridad distintos con una serie de protocolos, de manera que si el conductor incumple uno, el tren se detiene automáticamente".

Es evidente que los dos partidos, PP y PSOE, participaron en la construcción de la línea, los primeros en su proyecto inicial, los segundos en la licitación y adjudicación y los primeros de nuevo, en la supervisión y puesta en marcha de la línea.  Es decir, los dos no protestan, porqué tiene mucho que callar. Recordemos que comenzó en el 2000 (gobierno PP) y ha terminado en parte en el 2012 (gobierno PP).

PELS LLUITADORS INCANSABLES

L'enrariment en la credibilitat de la política actual aboca a situacions realment paradoxals. Per una banda un PSC que ha perdut el camí dels seus fundadors, essencialment el de Pallach i una Esquerra Republicana catalana obligada a pactar amb la dreta per objectius de consolidació d'una realitat d'escissió que avança gràcies (o per culpa, segons qui ho digui), de la greu crisi econòmica i dels perduts valors socials, cap a la creació d'un nou estat propi dins d'Europa. I per altra la dicotomia de que, o cerquem de nou l'estat del benestar, desfent-nos del llastre que està suposant el resoldre els problemes del capital, representat en l'actual model capitalista, bancari i especulatiu, o ens afegim a continuar el joc dels ajustaments irracionals que ens estan aportant a l'empobriment del Poble a nivells dels anys 60.

L'única resposta està en nosaltres: Les esquerres han de mostrar un front comú per sortir-ne. Una assignatura pendent que ens fa repetidors després de molts i molts anys d'exàmens de final de curs.

Hi ha que canviar això. La proposta de la "Nova Esquerra Catalana", no és brèvola. No demanen militants. No demanen fanàtics. Demanen que les esquerres, les gens de les esquerres, s'uneixin per promulgar una "Constitució Catalana" i a partir d'aquí, l'esdevenir ens dirà cap on anar.

Ni Oriol Junqueras, ni Joan Herrera, ni David Fernàndez estan allunats de l'objectiu social que persegueixen, aleshores, perquè no aprofitar aquesta oportunitat única?

"La cadira", l'únic escull, sembla que els fa a tots més poderosos a la vegada que més febles, ja que depenen del model polític actual, empobrit per la corrupció, per la seducció del poder i per una "Llei de Partits" i una "Llei Electoral" que afavoreix als més poderosos, com no.

Em fa gràcia sentir al Pere Navarro, enutjat perquè ell no ha estat escollit com a Cap de l'Oposició, quan el seu partit, incloent-se dins del PSOE, no ha volgut canviar mai la Llei Electoral. Això es diu provar la teva pròpia medicina.

Què cal doncs? Si alguna persona té una resposta que sigui capaç d'aportar la llum, benvinguda sigui al projecte de la construcció de la "Nova Catalunya" del Segle XXI.

Ni rancúnies, ni idees insolidàries, ni peregrines. Només "Construcció" d'un país del que em perdut la nostra credibilitat, gràcies als que hem escollit per dirigir-nos... fins ara.

Ramon Fornós.

UN CONTRACTE PROGRAMA PER A TOTHOM

Per Oriol Junqueras

NOTA DEL BLOGGER: M'he permès transcriure l'article de l'Oriol Junqueras on explica a grans trets l'acord de governabilitat, ja que no tots hi heu tingut accés. RF.

Les grans línies de l'acord per a la transició nacional i d'estabilitat parlamentària entre CiU i Esquerra Republicana estan definides: celebrar una consulta sobre la independència en els pròxims dos anys i aplicar, en tot el que sigui competència del govern de Catalunya, les polítiques d'ingressos i despesa més justes i eficaces possibles, demanant un esforç addicional als sectors que encara el poden fer i invertint els recursos recaptats en els sectors que més ho necessiten i en els que més poden contribuir a millorar la situació econòmica.

Aquest acord obre una oportunitat única per canviar el rumb de la història. Ens disposem a afrontar un repte gegantí, apassionant. Aquest país nostre, de tots -parlin la llengua que parlin i hagin nascut on hagin nascut-, ha decidit que vol decidir. Tan senzill com això i alhora tan difícil d'acceptar per a aquells que es neguen a reconèixer la societat catalana com a subjecte de drets. No ens ho posaran fàcil. L'estat espanyol, amb tots els seus ressorts jurídics, administratius, mediàtics i econòmics, intensificarà la seva ofensiva contra el nostre país. En rigor, res de nou a l'horitzó. Aquest és un estat que sempre ens ha anat a la contra, sempre. Els catalans no és que estem desposseïts d'estat -que també-, el gran problema és que en patim un que juga sistemàticament contra els interessos de la nostra gent. I aquesta no és només una responsabilitat de la dreta que representa el PP. També hi participa el PSOE, cada dia amb més atreviment i menys ambigüitat.

Obrir l'acord

Per això aquest acord cal que s'enforteixi a mesura que l'anem bastint cada dia i, de fet -com també expressava en el seu discurs d'investidura el president de la Generalitat, Artur Mas-, hi ha una voluntat explícita de les dues parts per obrir aquest acord a tot el Parlament i al conjunt de la societat catalana. De fet, tenim la ferma voluntat de proposar al conjunt de la nostra societat un contracte programa, un compromís conjunt que ens permeti dibuixar uns horitzons comuns de futur. No en fem prou amb CiU i ERC. Volem sumar-hi ICV i la CUP. Com també ens agradaria comptar-hi el PSC. De fet, al PSC no li estem demanant que sigui independentista, només els demanem que siguin demòcrates i que posin els interessos dels ciutadans catalans per damunt de la seva lleialtat al PSOE. Més encara, no n'hi ha prou amb el concurs dels principals partits polítics. Volem sumar-hi els sindicats, els empresaris, els autònoms, els col·legis professionals, el món intel·lectual i acadèmic, absolutament tothom que vulgui enfortir la nostra societat -aquella que alguns malden per separar, som un sol poble!-, sumar i assumir que els catalans hem de ser els protagonistes del nostre futur i destí.

Cap al creixement

Així, entenem que caldria vincular la recuperació dels ingressos fiscals que es produeixin en el futur a polítiques i inversions concretes que permetin ampliar la despesa i la inversió pública, que permetin defensar, millorar i ampliar l'estat del benestar, que permetin fer polítiques actives pel creixement econòmic i per la promoció de l'ocupació i que al mateix temps permetin revertir bona part de les retallades que s'han aplicat fins ara.

La recuperació dels ingressos globals de la Generalitat de Catalunya es pot produir per diverses causes que, de fet, es poden produir de manera simultània. Sigui perquè el govern espanyol paga una part o la totalitat del que ens deu als catalans i que tot i estar pressupostat per llei no paga, sigui perquè les institucions catalanes assumeixen el control de tots els impostos que paguem els ciutadans de Catalunya, sigui perquè la reactivació de l'economia internacional també arrossega la nostra pròpia economia, és evident que en els propers mesos hem de ser capaços d'augmentar els recursos de què disposem per fer front a la crisi.

Més confiança 

Molts dels nostres conciutadans fa molt de temps que no troben feina, alguns d'ells fa poc que l'han perdut, d'altres tenen por de perdre-la en els propers dies, d'altres han d'afrontar situacions difícils dins del seu entorn familiar, en l'àmbit de les escoles dels seus fills o en l'àmbit de la salut. Aquestes persones segur que donaran valor a la construcció d'aquests elements de confiança -en un moment en què la confiança i la certesa respecte al futur econòmic són un bé malauradament escàs-, així com posen una part de les seves esperances en la feina que entre tots plegats intentarem fer. Totes elles mereixen i necessiten saber que farem tot el possible per construir aquests grans acords i que els compromisos de vinculació de la recuperació dels ingressos del nostre govern en polítiques de defensa, millora i ampliació de l'estat del benestar, de reactivació de la nostra economia i de promoció de l'ocupació seran mereixedors de la dedicació, de l'esforç i de la constància dels representants dels ciutadans de Catalunya.

Oriol Junqueras, 24 de Desembre de 2012.

Vídeo del Discurs del Debat d'Investidura

Tot seguit podeu veure el discurs d'Oriol Junqueras al debat d'investidura del President de la Generalitat el passat 21 de desembre de 2012:
Discurs al Parlament d'Oriol Junqueras

LA CONSTITUCIÓ DEL 1978

Una Constitució creada al post-franquisme, per cobrir una transició sense que els d'abans s'emprenyessin, mai pot recollir l'estat de l'actual societat moderna, amb totes les seves influències i diferents territorialitats nacionals.

Si Europa hagués avançat en la seva integració política, ara no estaríem parlant d'això. Estaríem parlant d'un Estat Federal Europeu, amb totes les nacions reals que la integren i no només les que han sotmès a altres pobles mitjançant la força o aliances vergonyoses.

Malauradament "altres poders" controlen els destins de les nostres nacions, tant justes i representatives com l'espanyola, o la catalana, o la basca.

La Constitució, com està, ja només representa als polítics que la van fer però no a la Societat, ja que la majoria de la població actual no tenien ni l'edat per votar-la.

Com deia avui Cayo Lara, al mateix Senat espanyol: "Avui no tenim res a celebrar amb respecte la Constitució espanyola. Els que si tenen probablement quelcom a celebrar respecte a la Constitució son el banquers, els especuladors financers i els grans defraudadors."

És paper mullat que genera injustícies a dojo, malgrat els del PP es capfiquin en defensar-la com quelcom super-modern i vàlid per la Societat actual.

Aquest 34è aniversari, no és una celebració, sembla més be un funeral per a molts dels que pateixen l'actual situació i la desafecció identitària.

LA MULTICULTURALIDAD ES UNA BENDICIÓN

Dedicado a mi amigo periodista holandés Zeger Luyendijk.

A raíz de un artículo titulado "En Cataluña tenemos a dos generaciones educadas en el odio a España" sobre Albert Boadella, basado en una entrevista realizada en casa de Jiménez Losantos me da pie para tratar el escabroso tema de los idiomas, o mejor dicho, de la Cultura, que tan amablemente el ministro Wert está diezmando en España.

Boadella es un provocador nato. Un genio del teatro catalán que tuvo que emigrar porqué ya no le dieron más subvenciones para continuar sus proyectos y así encontrar en Madrid su nuevo camino. Ya sabéis, "nunca muerdas la mano que te da de comer". No se podía esperar otra cosa de su entrevista en "esRadio" y luego artículo en "Libertad Digital".

Hay que recordar obras geniales de "Els Joglars" como: La Torna (Boadella fue encarcelado por ella), Operació Ubú, Ubú President, La incrible història del Dr. Florit i Mr. Pla o Daaaali. Ahora Ramon Fontserè, fundador de la compañía con Boadella, se ha hecho cargo de la dirección de "Els Joglars". Siempre ha ido a favor de esta multiculturalidad que hay que defender. 

Sinceramente, poniéndome hoy mi gorro de andorrano (país que me acogió cuando tenía dos años), lo puedo ver desde otra perspectiva. Mi educación y culturización fue trilingüe o tri-cultural y no me siento excluyente por ello. Teníamos clases, tanto en catalán (el idioma oficial), como en castellano y en francés (ambos cooficiales en mi época de estudiante). 

Muchos compañeros se fueron a estudiar la carrera a Francia, otros nos fuimos a España, algunos pocos a Inglaterra o a EEUU, porqué en Andorra no teníamos universidades. Eso fue una ventaja, ya que como mínimo hablamos tres idiomas desde pequeños y conocíamos las tres culturas de una forma muy amplia. La historia que nos enseñaron no solo era la andorrana ("Andorra, el meu país" – magnífico libro), sino también la española, incluyendo la catalana y la francesa. Además no nos costó aprender algún idioma más, ya que nuestro aprendizaje multicultural nos daba esta capacidad.

Los hay que convivimos con los exiliados españoles de la posguerra, que nos contaban sus desventuras con la guerra civil. Con los contrabandistas de tabaco y también con los que venían a poner dinero a los bancos andorranos lo que no querían tributar en España o en Francia -de estos conocíamos muchos menos.

Visto todo esto, sólo tengo que decir que “la multiculturalidad es una bendición” y que ojalá en España pudieran aprender todos los idiomas co-oficiales españoles y pudieran entender los sentimientos de cada una de las regiones que confortan Europa, ya no tan sólo de España. El aprenderse la lista de los reyes godos -cosa que hice por obligación- sólo servía para memorizar, pero para nada más. Estoy seguro que hay otras cosas más interesantes para memorizar.

La "españolización" que propone Wert para los catalanes me suena a una regresión al pasado -hundamos al enemigo convirtiendo a sus hijos-. 

¿Porqué no aprender "todos" las demás culturas de la península ibérica incluyendo la portuguesa? Seguro que (no de inmediato porqué esto lleva años de trabajo y concienciación), otra Europa se abriría ante nuestros pies. Pero tenemos prisa y eso es malo y corregir años de errores educativos no es nada fácil.

Mirad los belgas o los holandeses (mínimo 2-3 idiomas) o los suizos (mínimo 3-4 idiomas), ambos no tiene los problemas económicos que tenemos por aquí. El problema de todo esto es que "hay que trabajar duro" para conseguir unos buenos resultados.

No se líen en guerras de sentimientos, que primero comienzan con insultos y luego acaban a tiros -de esto Europa tiene mucha experiencia y poca memoria-.

Hay una cosa por la que si se puede luchar, es porqué vuelvan los 300.000 millones de €uros que se han evadido de España y que el maravilloso e injusto plan de gobierno de amnistía fiscal, no ha servido para casi nada.

Entiendo a Catalunya perfectamente, ya que vivo en ella y soy catalán como el que más, con años de incomprensión y maltrato por parte del Estado, en lo que algunos han definido como "intereses políticos". La realidad es que creo que son más intereses "económicos" que no políticos, ya que Cataluña significa más de 20% de PIB español.

Toca ya tender la mano entre hermanos o ¿Tal vez les gusta seguir la truculenta historia de Isabel la Católica con todo el caos de la época de guerras fratricidas?
Reconozcamos que España está compuesta por varios estados, que fueron formados mucho antes de Isabel "La Católica" (creo que en la serie histórica de TVE ha quedado claro) y cambiemos La Constitución. No pasa nada. Otros países lo hacen constantemente, otros ni tienen, como el Reino Unido. Pero una constitución de 1978, diga o que diga Rajoy, ni tiene vigencia, ni se acerca a la realidad de la Sociedad actual. 34 años antes, ni había la UE, ni Internet, ni la Informática Personal (el PC es de 1988). Ancorarse en el pasado, eso si que nos acerca, cada día más, a la incomprensión del resto de Estados que componen la península.

© Ramon Fornós - 2012. Tots els drets reservats.

QUASI MÀGIA

“La democràcia és autentica, real i no nominal, quan arriba a tots els centres de poder: polítics, econòmics, socials i culturals. Aquest és l’esforç per a la democratització de la societat, que és molt més que la democràcia política.”
Josep Pallach (Figueras, 1920 - Barcelona, 1977)

“Vivim temps convulsos” em deia la Montse Tura a través d’una piulada personal. S’ha vist clar, de fet ja feia anys que es veia clar, que el Partit Socialista de Catalunya era un instrument, malgrat es digués el contrari, de tot allò que es va acordar al congrés de Sitges del 1978 (mort ja Pallach i quasi mort el socialisme català que ell promulgava), és a dir que la coalició amb els Socialistes Espanyols, era, més be, una presa de poder del Socialisme a Catalunya per part del més espanyolista.

En el passat congrés del PSC es va tornar a repetir, malgrat la important desfeta electoral. Totes les tesis de l’Obiols varen ser tombades per terra. Varen deixar encara els vells catalanistes més moderats (en antiguitat de militància) i amb una imatge pública més evident, en càrrecs públics significatius. Però ara, quan les veus crítiques diuen que hi ha que anar a la Manifestació del 11S, per reclamar a l’estat un millor finançament i el reconeixement d’una Catalunya identitària real i plural es produeix el daltabaix.

Tant difícil és reconèixer aquesta pluralitat i identitat a la vegada? Es clar, des del PSOE això es veu com una agressió cap a la unitat d’Espanya i els seus companys de viatge a Catalunya, no poden portar la contraria al que dictaminin els barons del partit estatal.

Toca ja ressuscitar el “Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya” i no perquè el fundés Josep Pallach al 1975, sinó perquè representava tot allò que volíem per una societat catalana moderna, amb un nivell d’educació important (Pallach com a pedagog feia ressorgir la idea del desaparegut “institut escola”), lliure, tolerant, integrada amb tots els pobles i sobre tot compromesa socialment i compromesa amb el catalanisme. Jordi Pujol va dir: “Haig de reconèixer que si Pallach hagués estat candidat en 1980, a la Generalitat de Catalunya, pels socialistes, ell seria president i jo, no”.

Deia Pallach en el seu llibre “La Democràcia, per fer què?” (Edit. Nova Terra, 1975-76): “El vell somni dels federals catalans de finals de segle XIX s’imposà als socialistes d’Europa com una de les grans tasques de la segona meitat del segle XX. Tal com ens ha succeït sovint, la gent del nostre país ens hem avançat en el desig, hem llançat la utopia i hem procurat de viure-la personalment, però hem estat incapaços d’encarnar-la en unes realitats institucionals solides.” Quasi 40 anys després seguim igual. I també deia: “La Unió Europea en el proper segle, el de la conquesta de l’espai per Estats Units i per Rússia, ha de tenir una ambició més alta, perquè és la que es troba realment a nivell de l’home: la fraternitat i el benestar per a la humanitat.”, esperem, dins d’aquest nou segle XXI per ell que això es pugui complir, però sense l’ajuda de tot el poble no crec que sigui possible, bàsicament per les importants diferències socials que ara s’estan produint.

Ancorar-se en e passat és dolent, però oblidar-lo, és reconèixer que no hem tingut passat i això no és així. Les bones idees es perden per interessos polítics “personals”, que res tenen a veure amb els interessos del poble, sinó més be  s’arrenden a les cadires que s’ocupen.

Ara toca lluitar pel nostre país. Lluitar per la nostra Catalunya. Atià les brases en temps de crisi, és fàcil, el problema és saber liderar-les. Correm el risc de que el descontent ens porti a l’aparició de líders obscurs, amb intencions obscures. Però alguna persona haurà d’agafar els regnes, orientar i ajudar a un nou socialisme catalanista i real a tirar endavant.

Persones con la Montse Tura, Quim Nadal, Joan Ferran, Miquel Iceta, Ernest Maragall, Raimon Obiols, Laia Bonet, Joan Ignasi Elena, Àngel Ros, Higini Clotas, etc., etc. Teniu una bona oportunitat per als militants que encara creiem que el socialisme català, com el va concebre Josep Pallach, és possible, ho feu, realment possible. Molts us seguiríem.

Perquè no? Aquest 11 de Setembre de 2012, es pot produir Màgia. No per la manifestació en favor de la independència de Catalunya, sinó pel desafiament als que volen imposar-nos criteris nacionals contraris a la llibertat i a l’existència de la nostra Catalunya, tal com l’entenem, com una societat benestant i justa.

Però per això hi ha que creure. I sobre tot creure amb un mateix. Però sis-plau, us demanem que no caigueu en la temptació del poder. Feu-ho perquè creieu que un socialisme català i democràtic és possible. Perquè creieu que les idees de Pallach, si més no part d’elles, son plenament vigents.

No feu que sigui “Quasi Màgia”. Feu que sigui una realitat plausible i engrescadora per tots els molts que encara hi creiem.

“Assegurar a tots els infants el dret a l’ensenyament, orientar-los en la vida segons les diferents capacitats i segons l’autentica vocació: és el primer pas, el real primer pas vers una societat de justícia i progrés. És també el camí per a fer una persona de l’individu del nostre temps, sotmès a mil pressions (publicitàries i d’altres) que poden desconcertar-lo o bé fer-ne un instrument més de la societat de consum. Volem fer-ne una autèntica persona, és a dir un centre autònom de reflexió i de decisió conscientment solidari del món que el volta, disposat a vèncer la clofolla dels egoismes i capaç d’entendre la dimensió universal dels problemes que el turmenten”.
Josep Pallach (Figueras, 1920 - Barcelona, 1977)

© Ramon Fornós - 2012. Tots els drets reservats.