LA COMUNICACIÓ I EL SILENCI DE LES PEDRES

Per Ramon Fornós

Al meus estimats Met i Paco. 

“-Alto! –va dir Gouraud-. Vos m’heu derruït, però en les meves runes hi han prou pedres per soterrar-lo també a vostè.” Frag. de PETRILLA d’Honoré de Balzac

Herbert Marshal McLuhan -canadenc-, d’un país de mestissatge, un dels comunicadors més grans del Segle XX, deia que el “Medi és el Missatge” i que la transferència de la informació (el missatge), entre el receptor i el creador (el medi), podia fer-se efectiva mitjançant qualsevol dels canals que formen la vida de la comunicació humana. Ell encaminava les seves teories cap els mass-media (la ràdio, la TV i la premsa escrita), però no podia deixar d’endinsar-se en el sentit més global i interactiu de la Comunicació.

Entendre que una pedra és capaç de transmetre i emmagatzemar part d’aquest llenguatge, ens remunta als pensaments més profunds de la filosofia quotidiana - Mentre escric aquestes modestes lletres escolto de fons a Frédérick Rousseau en una interpretació genial del “pregant”, que em convida a endinsar-me molt més enllà del significat que per a mi representa la nostra comunicació -. The Prayer. Reconèixer que tots som capaços de pregar, de sentir i sentir-nos, d’escoltar i escoltar-nos, és el que li donen a les “nostres pedres” aquesta capacitat de transmetre, per que les “pedres” no son silenci. Son contingut. Son records. Son esperances.

Qui és qui transmet silenci? Des d’un punt de vista físic, el silenci no existeix al nostre món. Si ens poséssim dins d’una càmera anecoica –un indret creat per l’home on podríem obtenir un silenci més concloent-, tampoc l’aconseguiríem. Acabaríem escoltant la nostra pròpia respiració, el batec del nostre cor. Però a més, com que estem vius, el silenci és impossible. Els nostres pensaments emeten un brogit constant. Escoltem records, paraules, sensacions i fins i tot veiem imatges i colors impossibles de viure, però absolutament fascinadors.

Dins d’una biblioteca, on retrobem tots els pensaments humans, l’al·legòric “SILENCI” imposat per una sempre acadèmica bibliotecària, amb horrible faldilla escocesa de mitja cama i ulleres de mitja lluna, és si més no un acte de bona fe per part de tots. Hom s’aixeca de la cadira, hom busca el llibre, hom cerca una plana i la fa girar fent cruixir les idees que conté, hom estossega per culpa dels bacteris i virus que ens envolten. Be, aquí el silenci només és retòric i no semàntic. Potser el punt on trobaríem aquest “silenci” seria a l’espai infinit, on la manca d’un fluït vital per nosaltres, com és l’aire -la mort segura per la majoria d’éssers vivents terrestres del nostre planeta-, no transmet les ones acústiques que farien la representació tangible del so.

Malgrat tot el que la física ens exposa i demostra, hauríem de creure en la pròpia reflexió per trobar aquest espai de silenci, que el joc de la vida ens requereix, per mantenir l’equilibri entre la lògica i l’esquizofrènia. Un procés on els sons del “mantra” del nostre propi cos, siguin la llum per endinsar-nos en l’aïllament personal que ens requerirà el silenci interior.

No obstant això, el Silenci es pot tornar una de les més aterradores armes. La solitud no desitjada, l’aïllament que molts cops ens porta les circumstàncies de la vida, poden acabar amb la nostra existència. Com tot, els extrems son sempre la causa dels desgavells més considerables. D’altra banda, la veritable relació entre dues persones també es mesura per la capacitat de poder generar silenci, on només una mirada, una carícia, un gest amable de comprensió, son suficients per atansar-se a la reflexió compartida, però sense paraules físiques.

Som vius i amb conseqüència, tot el que ens envolta també, i les pedres tenen aquesta capacitat absorbidora que fan que s’erigeixin en notaris dels records. Físicament no ens diran res, ni ho enregistraran, però el nostre interior serà capaç d’assimilar-ho i convertir-ho en llenguatge. En paraules que ens parlen sense paraules.

Tota la nostra cultura és un embolcall d’aquestes pedres. Només us hi heu de fixar. La cultura de la propietat –aquesta que ens deixa la natura- sempre s’ha basat en l’existència de les “nostres pedres” en propietat. Sembla que si no ets propietari de pedres, res no vals, quan en realitat totes elles formen part dels nostres records i en conseqüència de la continuació del nostre futur, com a llegat històric de les nostres idees per l’esdevenidor.

Em ve a la memòria “Une table à trois” un poema metafòric sonor escrit i musicat per Zen Men i interpretat per la cantant francesa Caroline i que relata, sorprenentment, a quins punts arriba la comunicació humana, el Joc de la Vida, la de l’Amor, les sensacions, la irrealitat -o potser certament realitat-, molt més enllà de l’aspecte més físic. On es marquen també aquest silenci amb la descripció del pas dels temps. És una traducció molt personal i molt adaptat per a aquest assaig sobre aquesta comunicació humana més profunda.

UNA TAULA PER A TRES

Una dona jove, en la flor de la seva vida, amb un reguitzell de fruits a la seva ma i també de desenganys -com tots-, s’endinsa dins d’un cafè a mitja tarda i el troba tot ple. Demana permís per seure a una taula, on hi han dos llocs lliures, a un vell home, amb el rostre dibuixat per angles i esquerdes que li marquen la seva llarga experiència en el joc de la quotidianitat. Ell accedeix i és saluden en un acte d’entesa i complicitat. Ella somriu i s'asseu.

- Bona tarda, diu ella.

- Bon dia, diu ell. Vol esmorzar amb mi? A tres el plaer es encara més gran.

- Però no és massa tard per esmorzar? I perquè a tres?

- Per això no és mai massa tard, li respon. - Senyoreta, tres esmorzars, si us plau.

La nit cau, el dia passa, o be és la nit la que passa i el dia el que clareja? Nit i dia al mateix temps, el Sol mostra el temps, no obstant això, el Sol no te temps.

Ella pren dos trossos de sucre: Un cor, un dau.

- Com pren vostè el seu cafè?

- Amb llet, sense sucre, diu ell. En la meva vida ja hi han moltes dolçors. Les porto dins del meu cor i als palmells de les meves mans, per això la sort em somriu sempre als daus, donat que el “7” – És el signe del pensament, l’espiritualitat, la consciència, l’anàlisi psíquic i de la saviesa. És també el número del intel·lecte i de l’idealisme i en el joc se li atribueixen les propietats de la sort, encara que canvia ja que depèn de la persona i el seu signe astrològic, si creieu en això-,  precedeix al “4” -És el signe de la justícia, de lo pràctic i de la lleialtat -.

La conversa no era fútil, ja que ella havia arribat a aquell indret per alliberar-se de tot el que l’envoltava i fins ara encara no sentia que podria ser lliure, però qui pot percebre els estels durant el dia? L’esdevenidor i sobre tot els paranys de la vida poden acabar amb tot un món d’il·lusions reals, que no son imaginàries i que empenyen per fer-se realitat. El Sol brilla sempre per qui el vol veure!!!

- És vostè un jugador?

- Si, sempre ho he estat, ja que la vida és el meu joc.

Esmorza per la nit. El seu joc és la vida... Estrany però encantador, pensa ella.

- I ja ha guanyat algun cop?, li pregunta.

- Després de que ja se qui juga amb qui i que demà, avui, és ahir, Si! En aquest joc no hi han més que guanyadors. Un joc sense perdedors, tot està atorgat. I vostè es preguntarà a qui? Doncs a tots aquells que deixen les flors créixer...

- Li agrada el cafè?, li pregunta ell.

- Si. Però perquè parla d’un esmorzar a tres? Nosaltres només som dos a aquesta taula.

- Dos colors ens guien, el negre i el blanc. El blanc serà el bo i el negre el dolent? O be el negre és el bo i el blanc el dolent? Les dues respostes son correctes o be cap d’elles? Be, vostè només veu a nosaltres dos, perquè no te més que dos ulls, fins al present, diu ell i afegeix, Però tot això és totalment normal! La Terra és plana, la Terra és el centre de l’Univers, l’Home és la coronació de la creació.

Tot això és normal?

Els jocs estan fet, “rien ne va plus”, la ruleta torna a girar de nou...

Aquesta “ruleta de la vida” que torna a girar, no és més enllà d’aquest joc que en diem vida... però perquè un joc? Per a molts ho és, per a altres és un infern, per a altres una rutina que fa que el temps avanci massa ràpid, per altres, realment pocs, l’equilibri que dona sentit a la seva existència. Tot un caos metafòric que ens ha portat aquesta “Taula per a Tres”, però que la podem aplicar a la necessitat que cadascú te de ser escoltat i entès; de que la Comunicació sigui el vehicle correcte per la transmissió els sentiments i sobre tot dels pensaments.

La memòria de la nostra existència és la de les nostres pedres –dels nostres records-. Com es pot parlar de silenci? La comunicació és sempre una experiència nova, fresca. El cert és que el que comuniquem, o el que ens comuniquen, fan la creació de les Interaccions humanes. D’aquelles relacions perdurables, tant sovint perdudes pel silenci de l’afecte, del contacte. Més enllà d’un somni, d’unes idees, hi han els anhels de la pròpia afectivitat que el temps mai esborra, ni fa oblidar-ho. Una olor, un record, una mirada de complicitat, un petó llunyà, una carícia tendra, dolça i suau, ens dóna aquesta força en el Joc de la Vida. Malauradament la realitat actual ens la mostra només la Solitud, ja que ens segueix marcant l’egoisme social, però qui es pot alliberar d’ella? Només els que creuen que la vida pot continuar “a tots aquells que deixen les flors créixer”, com deia el poema.

La tendència habitual és creure que la Comunicació ens fa plenament lliures i és cert, però només en part, ja que aquesta és fruit de la reflexió i va contra el silenci, ja que el Silenci és un acte voluntari i en tota aquesta interacció ambdós elements son absolutament necessaris. Només amb un acte final de desesperació podem sucumbir davant de l’aterradora perspectiva de quedar-se només amb el Silenci i perdre definitivament pel camí la Comunicació.

Però no us preocupeu perquè tot això, amb l’Amor, el que no només és afecte i que va més enllà de les hormones, malgrat només sigui unidireccional, ens obre tot un camp d’esperança contra el propi silenci de les pròpies pedres perdudes, de les  nostres pròpies lloses, de les nostres pròpies mancances.

“Som allò que pensem. Tot  el que som surt dels nostres pensaments. Amb els nostres pensaments fem el nostre món.” - Buddha

© 2007-2011. Ramon Fornós. Tots els drets Reservats.