Per Ramon Fornós
Al meus estimats Met i Paco.
“-Alto! –va dir Gouraud-. Vos m’heu derruït, però
en les meves runes hi han prou pedres per soterrar-lo també a vostè.” Frag.
de PETRILLA d’Honoré de Balzac
Herbert Marshal McLuhan -canadenc-, d’un país de
mestissatge, un dels comunicadors més grans del Segle XX, deia que el “Medi és
el Missatge” i que la transferència de la informació (el missatge), entre el
receptor i el creador (el medi), podia fer-se efectiva mitjançant qualsevol
dels canals que formen la vida de la comunicació humana. Ell encaminava les
seves teories cap els mass-media (la ràdio, la TV i la premsa escrita),
però no podia deixar d’endinsar-se en el sentit més global i interactiu de la Comunicació.
Entendre que una pedra és capaç de transmetre i
emmagatzemar part d’aquest llenguatge, ens remunta als pensaments més profunds
de la filosofia quotidiana - Mentre escric aquestes modestes lletres escolto
de fons a Frédérick Rousseau en una interpretació genial del “pregant”, que em
convida a endinsar-me molt més enllà del significat que per a mi representa la
nostra comunicació -. The Prayer. Reconèixer que tots som capaços de
pregar, de sentir i sentir-nos, d’escoltar i escoltar-nos, és el que li donen a
les “nostres pedres” aquesta capacitat de transmetre, per que les “pedres” no
son silenci. Son contingut. Son records. Son esperances.
Qui és qui transmet silenci? Des d’un punt de vista
físic, el silenci no existeix al nostre món. Si ens poséssim dins d’una càmera
anecoica –un indret creat per l’home on podríem obtenir un silenci més concloent-,
tampoc l’aconseguiríem. Acabaríem escoltant la nostra pròpia respiració, el
batec del nostre cor. Però a més, com que estem vius, el silenci és impossible.
Els nostres pensaments emeten un brogit constant. Escoltem records, paraules,
sensacions i fins i tot veiem imatges i colors impossibles de viure, però
absolutament fascinadors.
Dins d’una biblioteca, on retrobem tots els
pensaments humans, l’al·legòric “SILENCI” imposat per una sempre acadèmica
bibliotecària, amb horrible faldilla escocesa de mitja cama i ulleres de mitja
lluna, és si més no un acte de bona fe per part de tots. Hom s’aixeca de la
cadira, hom busca el llibre, hom cerca una plana i la fa girar fent cruixir les
idees que conté, hom estossega per culpa dels bacteris i virus que ens
envolten. Be, aquí el silenci només és retòric i no semàntic. Potser el punt on
trobaríem aquest “silenci” seria a l’espai infinit, on la manca d’un fluït vital
per nosaltres, com és l’aire -la mort segura per la majoria d’éssers vivents terrestres
del nostre planeta-, no transmet les ones acústiques que farien la
representació tangible del so.
Malgrat tot el que la física ens exposa i demostra,
hauríem de creure en la pròpia reflexió per trobar aquest espai de silenci, que
el joc de la vida ens requereix, per mantenir l’equilibri entre la lògica i
l’esquizofrènia. Un procés on els sons del “mantra” del nostre propi cos,
siguin la llum per endinsar-nos en l’aïllament personal que ens requerirà el
silenci interior.
No obstant això, el Silenci es pot tornar una de
les més aterradores armes. La solitud no desitjada, l’aïllament que molts cops
ens porta les circumstàncies de la vida, poden acabar amb la nostra existència.
Com tot, els extrems son sempre la causa dels desgavells més considerables.
D’altra banda, la veritable relació entre dues persones també es mesura per la
capacitat de poder generar silenci, on només una mirada, una carícia, un gest
amable de comprensió, son suficients per atansar-se a la reflexió compartida,
però sense paraules físiques.
Som vius i amb conseqüència, tot el que ens envolta
també, i les pedres tenen aquesta capacitat absorbidora que fan que s’erigeixin
en notaris dels records. Físicament no ens diran res, ni ho enregistraran, però
el nostre interior serà capaç d’assimilar-ho i convertir-ho en llenguatge. En
paraules que ens parlen sense paraules.
Tota la nostra cultura és un embolcall d’aquestes
pedres. Només us hi heu de fixar. La cultura de la propietat –aquesta que ens deixa
la natura- sempre s’ha basat en l’existència de les “nostres pedres” en
propietat. Sembla que si no ets propietari de pedres, res no vals, quan en
realitat totes elles formen part dels nostres records i en conseqüència de la
continuació del nostre futur, com a llegat històric de les nostres idees per
l’esdevenidor.
Em ve a la memòria “Une table à trois” un poema metafòric sonor escrit i musicat per Zen Men i interpretat per la
cantant francesa Caroline i que relata, sorprenentment, a quins punts arriba la
comunicació humana, el Joc de la Vida, la de l’Amor, les sensacions, la
irrealitat -o potser certament realitat-, molt més enllà de l’aspecte més físic.
On es marquen també aquest silenci amb la descripció del pas dels temps. És una
traducció molt personal i molt adaptat per a aquest assaig sobre aquesta comunicació
humana més profunda.
UNA TAULA PER A TRES
Una dona jove, en la flor de la seva vida, amb un reguitzell de fruits
a la seva ma i també de desenganys -com tots-, s’endinsa dins d’un cafè a mitja
tarda i el troba tot ple. Demana permís per seure a una taula, on hi han dos
llocs lliures, a un vell home, amb el rostre dibuixat per angles i esquerdes que
li marquen la seva llarga experiència en el joc de la quotidianitat. Ell accedeix
i és saluden en un acte d’entesa i complicitat. Ella somriu i s'asseu.
- Bona tarda, diu ella.
- Bon dia, diu ell. Vol esmorzar amb mi? A
tres el plaer es encara més gran.
- Però
no és massa tard per esmorzar? I perquè a tres?
- Per
això no és mai massa tard, li respon. - Senyoreta,
tres esmorzars, si us plau.
La nit cau, el dia passa, o be és la nit la que
passa i el dia el que clareja? Nit i dia al mateix temps, el Sol mostra el
temps, no obstant això, el Sol no te temps.
Ella pren dos trossos de sucre: Un cor, un dau.
- Com
pren vostè el seu cafè?
- Amb
llet, sense sucre, diu ell. En la
meva vida ja hi han moltes dolçors. Les porto dins del meu cor i als palmells
de les meves mans, per això la sort em somriu sempre als daus, donat que el “7”
– És el signe del pensament, l’espiritualitat, la consciència, l’anàlisi
psíquic i de la saviesa. És també el número del intel·lecte i de l’idealisme i
en el joc se li atribueixen les propietats de la sort, encara que canvia ja que
depèn de la persona i el seu signe astrològic, si creieu en això-, precedeix
al “4” -És el signe de la justícia, de lo pràctic i de la lleialtat -.
La conversa no era fútil, ja que ella havia
arribat a aquell indret per alliberar-se de tot el que l’envoltava i fins ara
encara no sentia que podria ser lliure, però qui pot percebre els estels durant
el dia? L’esdevenidor i sobre tot els paranys de la vida poden acabar amb tot
un món d’il·lusions reals, que no son imaginàries i que empenyen per fer-se
realitat. El Sol brilla sempre per qui el vol veure!!!
- És
vostè un jugador?
- Si,
sempre ho he estat, ja que la vida és el meu joc.
Esmorza per la nit. El seu joc és la vida...
Estrany però encantador, pensa ella.
- I ja ha
guanyat algun cop?, li pregunta.
- Després
de que ja se qui juga amb qui i que demà, avui, és ahir, Si! En aquest joc no hi han més que guanyadors. Un joc sense perdedors, tot
està atorgat. I vostè es preguntarà a qui? Doncs a tots aquells que deixen les
flors créixer...
- Li
agrada el cafè?, li pregunta ell.
- Si.
Però perquè parla d’un esmorzar a tres? Nosaltres només som dos a aquesta
taula.
- Dos
colors ens guien, el negre i el blanc. El blanc serà el bo i el negre el
dolent? O be el negre és el bo i el blanc el dolent? Les dues respostes son
correctes o be cap d’elles? Be, vostè només veu a nosaltres dos, perquè no te
més que dos ulls, fins al present, diu ell i afegeix, Però tot això és totalment normal! La Terra és plana, la Terra és el
centre de l’Univers, l’Home és la coronació de la creació.
Tot això és normal?
Els jocs estan fet, “rien ne va plus”, la ruleta
torna a girar de nou...
Aquesta “ruleta de la vida” que torna a girar, no
és més enllà d’aquest joc que en diem vida... però perquè un joc? Per a molts
ho és, per a altres és un infern, per a altres una rutina que fa que el temps
avanci massa ràpid, per altres, realment pocs, l’equilibri que dona sentit a la
seva existència. Tot un caos metafòric que ens ha portat aquesta “Taula per a
Tres”, però que la podem aplicar a la necessitat que cadascú te de ser escoltat
i entès; de que la Comunicació sigui el vehicle correcte per la transmissió els
sentiments i sobre tot dels pensaments.
La memòria de la nostra existència és la de les
nostres pedres –dels nostres records-. Com es pot parlar de silenci? La
comunicació és sempre una experiència nova, fresca. El cert és que el que comuniquem,
o el que ens comuniquen, fan la creació de les Interaccions humanes. D’aquelles
relacions perdurables, tant sovint perdudes pel silenci de l’afecte, del
contacte. Més enllà d’un somni, d’unes idees, hi han els anhels de la pròpia
afectivitat que el temps mai esborra, ni fa oblidar-ho. Una olor, un record,
una mirada de complicitat, un petó llunyà, una carícia tendra, dolça i suau, ens
dóna aquesta força en el Joc de la Vida. Malauradament la realitat actual ens
la mostra només la Solitud, ja que ens segueix marcant l’egoisme social, però
qui es pot alliberar d’ella? Només els que creuen que la vida pot continuar “a tots aquells que deixen les flors créixer”, com deia el poema.
La tendència habitual és creure que la Comunicació
ens fa plenament lliures i és cert, però només en part, ja que aquesta és fruit
de la reflexió i va contra el silenci, ja que el Silenci és un acte voluntari i
en tota aquesta interacció ambdós elements son absolutament necessaris. Només
amb un acte final de desesperació podem sucumbir davant de l’aterradora
perspectiva de quedar-se només amb el Silenci i perdre definitivament pel camí
la Comunicació.
Però no us preocupeu perquè tot això, amb l’Amor, el
que no només és afecte i que va més enllà de les hormones, malgrat només sigui
unidireccional, ens obre tot un camp d’esperança contra el propi silenci de les
pròpies pedres perdudes, de les nostres pròpies
lloses, de les nostres pròpies mancances.
“Som allò que pensem. Tot el que som surt dels nostres pensaments. Amb
els nostres pensaments fem el nostre món.” - Buddha
©
2007-2011. Ramon Fornós. Tots
els drets Reservats.