No vol ser únicament un espai polític, ni ecològic, ni social, ni econòmic, ni pedagògic. Vol ser un espai sobre "La Vida", aquesta que ens ha tocat viure entre tots i que a molts ja no ens agrada, en la que ens trobem atrapats, i a la que ens agradaria donar un gir de 180 graus (o potser una mica menys per no fer mal a ningú).
En un món globalitzat on es desdibuixen les línies de la cultura, de la raó i de la humanitat, ens cal un 2017 i els futurs, que ens retornin a estimar, a ajudar, a comprendre, a ensenyar, a respectar, a pensar, en definitiva... A viure cap a fora. A deixar l'egoisme i l'odi salvatge, que porta a milions de persones a perdre les seves cases i fugir de les seves terres, per perdre la vida en mig de l'horror i del caos. A ser més generosos amb els de dins i amb els de fora. A cedir el pas als grans, als joves i als petits. Als homes i a les dones. A no oblidar la saviesa de tots. A ser tolerants amb totes les idees i creences. A respectar la vida, l'amor i les més profundes arrels de cada un dels pobles. A no trair la nostra Sepharad que tant bé descrivia Espriu, en aquesta nostra... "Pell de Brau".
Bons anys futurs a tots els pobles i als qui som dins d'ells.
Ayer asistimos, con conocimiento de causa, al magnífico concierto de Antonio Lizana Coca, con su quinteto, en el Luz de Gas, dentro del Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Antonio es uno de esos jóvenes talentos que practican con éxito el denominado Jazz-Fusión, en este caso con el Flamenco.
Saxofonista, clarinetista y cantaor, de San Fernando (Cádiz), nos propone los temas de sus dos primeros discos, acompañado por sus siempre fieles, Epi Pacheco, a las múltiples y sorpresivas percusiones, Tana Santana, bajista importantísimo, Marcos Salcines al piano y el recién incorporado al grupo, el batería cubano Michael Olivera.
La gira actual acabará el 4 de diciembre y al día siguiente, el lunes 5 de diciembre, entra en estudio para grabar su tercer disco, como siempre con temas propios, que cambiará de estructura, pasando a sexteto y al que se incorporarán grandes artistas, tanto nacionales cómo internacionales, que confieren a este nuevo trabajo una interesante espera. Será en febrero que verá la luz este tercer hijo de Antonio. No lo perdáis de vista.
Os dejo con la canción del bis de ayer por la noche (no es esta grabación pero si la canción). En un año y, estaría muy bien, igual ya lo vemos en el Palau de la Música o en otros grandes espacios, con un público que aclame sus éxitos. Yo creo que se lo merece. Juzgad vosotros mismos.
La bogeria de la festa de La Cultura, el Sant Jordi, ens porta la trista notícia de la mort del gran Esteve Polls.
Vaig tenir el privilegi de fer teatre amb ell, bé d'aprendre a posar llums als teatre, d'ell. Del 1974-76 vàrem fer dues obres cabdals de la nostra cultura teatral "la llegenda de Marçal Prior" i el "Conte de Nadal" de Josep Maria de Segarra, junt amb actorassos com la Montserrat Salvador, la seva dona, el Joan Borràs, el desaparegut Jordi Serrat i molts altres dels que no recordo el seu nom. Tots tres bellíssimes persones i magnífics companys de viatge, fent bolos des del Grec, fins al Teatre del Camp de Mart a Tarragona.
Recordo els moments difícils de l'Esteve, per intentar tirar endavant projectes teatrals sense ni un duro, per sobreviure, quan s'amagava dels creditors camuflant la seva veu.
En sap greu, Esteve, no haver pogut reprendre el contacte. De no haver tingut l'oportunitat de donar-te les gràcies per aquell aprenentatge intensiu.
Mai s'haurà fet justícia amb el gran mestre dramaturg que era i per tot el que ha donat al Teatre Català. Pel nostre país. Ni la Creu de Sant Jordi, atorgada al 1998, li va alleugerar les penúries d'aquesta vida teatral tan compromesa.
Et desitjo un bon camí cap el món de les muses del teatre, mestre de mestres.
Estimades/Estimats, enguany he decidit començar l'any sense la inevitable connexió a través dels "social media". Escric això ara que ja ha passat una mica més de migdia, tot escoltant el concert d'any nou amb la Wiener Philharmoniker, des de la Sala Daurada, seu dels Musikverein Statt (séu dels amics de la música) a Viena, us vull desitjar un molt bon any nou, a més de que deixin de marejar-nos els polítics, bé alguns polítics que no volen deixar la cadira per donar pas a sang nova, menys o gens corrupte i a d'altres que es pensen que ara és el moment de fer el seu negoci populista amb la "pàtria".
Un any difícil que veiem venir molt d'a prop els que estem als mitjans (bàsicament perquè també tenim guerres internes de "a ver quien la tiene más grande") i sobre tot els que realment patiran tot això, que són els més desafavorits, que són molts, però que molts més dels que diu l'actual govern.
Des d'aquest punt de vista una petita llum d'esperança s'obriria amb un canvi radical en la gestió del Poble, tot reconeixent la real situació (gens borbònica), de tots els pobles que estem enquibits al sud d'Europa i de la seva diversitat, tant cultural, com idiomàtica, com social i sobre tot política. Aquest és i serà sempre el meu desitj d'Any Nou per a tots nosaltres.
Estic ben segur que ens farà més feliços a tots, inclús els que ara pensen que no ho seran.
Des de finals de l’any
1986, deu anys després del seu naixement, les diverses administracions, tant
catalanes com espanyoles, tenen un gra al cul que es diu: Ràdio 4.
El primer logotip de Ràdio 4 - 1976
El logotip més popular de l'any 1983
Logotip de Ràdio 4 de l'any 1992
Logotip de Ràdio 4 de l'any 2001
Logotip de Ràdio 4 de l'any 2005
Imatge actual
Un gra al cul que
ha vist com falsejaven les seves dades, tant de despeses (veieu el documental adjunt del Col·legi de Periodistes de Catalunya), com d’audiència
(actualment estimo que ens treuen uns 100.000 oients - ja se que és agosarat dir-ho, però ja veureu més endavant el perquè).
Amb menyspreus i suports
interessats dels diversos estaments polítics de tots els colors (aquí quasi no
s’escapa ningú), viu ara, una altra vegada, una lenta agonia, sense data de
caducitat però sense recursos evidents, només, com sempre, amb el voluntarisme
de tota la gent que formem part d’aquesta gran casa, però amb el desànim de
veure com la manipulació política farà que es produeixi una altra davallada important,
que aquest cop pot ser la definitiva.
Queden lluny les
audiències certificades de l’any 1988 de 515.000 oients (Catalunya Ràdio ja feia
cinc any que estava en antena i amb cobertura nacional) o l’acord amb la
Diputació de Barcelona, que va permetre una nova programació que es propagava,
a més, a través de totes les emissores municipals, abans de que es barallessin
amb la direcció de RTVE i, la Diputació, optés per crear COMRàdio.
Josep Adell,
company i amic de fa molts anys, junt amb el Pere Font Grassa i el Ferran
González i les fotografies de molts, molts companys i oients de Ràdio 4, han fet
un magnífic documental anomenat “RÀDIO 4, UNA VEU DE RESISTÈNCIA” que no es
troba fàcilment al Youtube, si no ho feu a través del canal del Col·legi de
Periodistes de Catalunya i que va ser presentat el passat 12 de desembre de
2013, vigília del nostre 37è aniversari.
Per fer-vos una
idea de la lluita constant que tota la gent que estem o han estat a Ràdio 4 per
tirar endavant aquests gran projecte, us recomano que veieu íntegrament aquest
documental de 58 minuts, que és un dels referents més importants de la història
de la radiodifusió al nostre País.
Com deia, des de
1986, amb l’arribada del nou director general de RTVE, Jordi Garcia Candau, ja
es va planificar un tancament de l’emissora, que s’ha intentat en diverses
ocasions. Potser la més agressiva, malgrat la recomanació de la conveniència de
la seva continuïtat, en dictamen del 4 de febrer de 2005, pel denominat
“Consell de Savis”, constituït per Emilio Lledó (filòsof), Enrique Bustamante (Catedràtic de
Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat Complutense de Madrid), Victoria Camps (filòsofa, catedràtica,
ex-diputada i ex-senadora), Fernando Savater (filòsof i escriptor), Fernando
González Urbaneja (president de l’Associació de la Premsa de Madrid i de la Federació
d’Associacions de la Premsa) i Miguel Ángel Arnedo (Conseller emèrit del Tribunal
de Comptes i Vicepresident honorari del Banc Europeu d’Inversions), constituït
a l’abril del 2004 per dirimir com hauria de ser la futura estructura de RTVE a
tot l’estat espanyol, la Carmen Caffarel (filla de l’actor nascut a Catalunya, José Maria Caffarel Fábregas),
directora general de l’ens des del 2004 al 2007 i amb el suport de la SEPI
(Sociedad Estatal de Participaciones Industrales), posen data de clausura a
l’emissora, per a finals de desembre de 2006.
Comença aquí una
campanya de mobilitzacions sense precedents i de, no només el companys de RTVE
a Catalunya, sinó també de la societat civil catalana i del món de la cultura,
sindicats i destacats polítics catalans. Un fet important, al juliol del 2006, a cinc mesos del seu programat tancament, dins del Festival Grec de Barcelona, en
una Plaça del Rei plena de gom a gom, Maria del Mar Bonet donava la cançó
“Sempre hi ha vent” a Ràdio 4, tot dientles següents paraules: “En un dia com avui, voldria recordar i voldria
encoratjar tots els treballadors d’una veu que volen tancar. Voldria donar
aquesta cançó amb el desig que no es tanqui una veu tan important com Ràdio 4”.
Al desembre, hi després de diverses resolucions a favor de la seva continuïtat i
sobre tot la del Parlament de Catalunya, la direcció de RTVE i la SEPI es feien
enrere en la seva pretensió i s’obria la porta a la negociació d’un conveni
marc, de set anys de durada, que donaria continuïtat a la nostra emissora per
continuar la seva tasca de servei públic, malgrat el escassos mitjans econòmics
amb la que la doten.
Ara, un cop
finalitzat aquest conveni marc, ningú es planteja el seu tancament, si més no
amb veu alta, però s’estan arbitrant diversos elements que fan creure tot el
contrari.
En primer terme
la retallada pressupostària que fan que se’ls hi rebaixin els sous als
contractats per programes específics un 10% i als treballadors (en aquests cas
en general a tots els de RTVE), un 5%. També la manca de personal a la casa (la
no suplència de les baixes amb personal interí o els trasllats interns),
impedeix la seva competitivitat, ja que no es poden realitzar cobertures per
programes amb unitats mòbils tan com caldria, ni de realitzar programes en
directe al carrer, ni dotar del personal necessari per realitzar tasques de
producció, ni d’informatius, ni augmentar les dotacions de personal per a programes,
per oferir un servei molt més ampli als oients, com sempre ho ha fet Ràdio 4.
En segon punt amb
la lluita per les audiències manipulades des de l’Enquesta General de Mitjans,
la famosa EGM (Encuesta General de Medios), que situen a Ràdio 4 amb 10.000 oient en la tercera onada (novembre
de 2013), amb 6.000 oients menys que Ràdio Estel. Cosa curiosa aquesta, ja que
Ràdio Estel té un sol emissor a Barcelona i Ràdio 4té 20 emissors repartits
per a tota Catalunya i el Principat d’Andorra, sense comptar amb els oients que
ens segueixen des d’Internet o a través de la TDT i l’àmplia cobertura per la
zona de Castelló i de la Franja, ja fora del Principat i també hi ha que tenir en compte la resposta massiva dels oients quan es fa un concurs on s'ofereix un premi important, que converteixen la nostra centraleta en un arbre de Nadal.
Com d’empirisme
es tracta el tema, he volgut aprofundir en les audiències. Donat que no podem
saber la realitat de com s’enquesta, sota quins paràmetres i a través de quines
preguntes, he realitzat un simple estudi comparatiu per impactes, entre audiència
de ràdio i seguidors a Internet, concretament al Twitter. La desaparició del
Baròmetre de la Generalitat per integrar-se dins dels estudis de l’AIMC, tampoc
aporta garanties de qualitat, sobre tot si veiem que els principals socis de
l’AIMC son les empreses de comunicació comercial, interessades en la
desaparició de les públiques i de les públiques interessades en sumar
audiències i minimitzar a la primera en català, Ràdio 4.
Aquest petit i
simple estudi s’ha fet a través de la comparació de les dues principals
emissores generalistes de ràdio amb màxima audiència a Catalunya, Ràdio 4 i la seva
immediatament superior, Ràdio Estel. El sorprenent resultat és el següent:
EMISSORA
EGM
TWITTER
RELACIÓ
PROJECCIÓ
REAL
RAC1
741.000
74.900
10,72%
741.000
CATALUNYA
RÀDIO
614.000
61.500
10,77%
614.000
RÀDIO
ESTEL
16.000
1.162
7,26%
16.000
RÀDIO 4
10.000
11.300
113,00%
118.000
Com he arribat a
aquests 118.000 oients si l'EGM només ens dóna 10.000? Doncs fent la mitjana sobre la relació que hi ha entre
el seguidors del Twitter i l’audiència segons l’EGM, sent aquesta, entre les
tres emissores, del 9,58%. Doncs aplicant un simple càlcul percentual, si els seguidors al Twitter representen aquesta xifra a Ràdio 4li faltarien 108.000 oients,
estimant-se una audiència aproximada total de 118.000 oients, coincident també
amb els percentatges entre l’audiència i els seguidors que té Ràdio Estel.
Altre punt a
tenir en compte és que a Ràdio 4, no hi ha uns “Community Managers” especialitzats
per cada programa, que dinamitzen aquesta xarxa, o la del Facebook, com tenen
cadascun dels altres programes de ràdio de les altres emissores, sinó que és
cada programa, amb la seva pròpia gent no especialitzada, qui s’encarrega de
fer aquesta tasca, amb les limitacions que imposen els requeriments de la
pròpia programació diària de l’emissora. A Ràdio 4 només hi ha una sola persona
que s’encarrega de posar els àudios a la Web i a la vegada dinamitzar la Xarxa.
Evidentment, és insuficient, cosa que contrasta amb la gran tasca que fan a
RTVE.es (la Interactiva de RTVE), que disposen de tots els medis necessaris per
fer una bona tasca de difusió per a totes les emissions fetes a Madrid i a TVE
a Barcelona. Com deia aquí només disposem d’una sola persona, que està set
hores dedicada a fer aquesta feina (excepte quan està de vacances que no hi ha
ningú per fer-la, com ha succeït aquests nadals) i del voluntarisme de les
gents que formen cadascun dels programes de Ràdio 4. L’existència d’aquests,
podria donar encara una xifra més alta de seguidors al Twitter i per la qual
cosa, aquesta audiència efectiva podria pujar molt més (però d’això no en tenim
dades per la qual cosa no especularé).
Les proves son
evidents. A Ràdio 4 li “roben” a les enquestes, aproximadament, cent mil oients
diaris, si ens cenyim a aquests paràmetres de relació entre oients i els seguidors
actius al Twitter.
Qui? Un misteri?
Cap ni un. Els
interessos, tant de les emissores comercials, grans partícips econòmics de l’AIMC
(Asociación para la Investigación de los Medios de Comunicación), que elaboren l’EGM i formada pels grans medis
de comunicació, de la que també forma part RTVE (malgrat que va estar fora
durant una temporada per desavinences amb els seus criteris estadístics), i
també per la pròpia RTVE, que li interessa tenir més audiència a RNE a Catalunya,
la antiga Ràdio 1, que a Ràdio 4, fan que els 100.000 oients, es perdin en
preguntes ambigües i que donen motiu de confusió, a l’hora de
comptabilitzar-los.
Una prova evident,
l’emissió conjunta dels informatius principals que simultàniament s’emeten per
RNE, Ràdio 4 i Ràdio 5, malgrat es facin pel mateix equip d’informatius que fan
Ràdio 4, es comptabilitzen a RNE.
L’audiència dels
515.000 oients al que feia referència a l’inici, es va aconseguir amb la marca
pròpia de “Ràdio 4” i no amb la marca diluïda dins de la de RNE. Les unitats
mòbils del 1988 anaven retolades amb el logotip de Ràdio 4, no com les d’ara
que només mostren el logotip de RNE i amb la Xarxa d’Emissores Municipals, que
aleshores no estava organitzada com ara, emetent part de la programació de
Ràdio 4.
Malgrat tot, aquí estem, entre 10.000 ó 118.000 oients
o més. Lluitant com cada dia per fer una ràdio de qualitat, pública i intentant
ser imparcials per oferir la màxima equanimitat tant en les informacions polítiques,
socials, culturals i de serveis que donem, com en el servei que oferim a una
audiència que ens segueix des de fa més de 37 anys a Ràdio 4: La Primera en Català. La ràdio de tots que segueix més viva que mai. Si més no al cor de tots
nosaltres i per a tots vosaltres.
La Tercera Temporada del Directe 4.0 de Ràdio 4 comença demà 9 de setembre a les 4 de la tarda. Fes-nos difusió del vídeo promocional, on tots fem una mica l'animal ( a l'estil del Steve Balmer). Compartiu-lo sisplau!!
La màquina del tren Alvia 730 sinistrat a Santiago de Compostela
Aquests últims dies per vies privades, se m'ha preguntat perquè no
opinava sobre l'ocorregut amb el tràgic accident ferroviari a Santiago.
Després de dedicar-me durant gairebé cinquanta anys com a empresari del
sector de la construcció, tant habitatge com en a obra pública, la
resposta és “indignació”.
Lògicament va lamentar moltíssim totes
les víctimes. Les mortals i els ferits i la situació en què queden les
famílies, que des d'aquí els faig arribar la meva més sentit condol i el
desig que es recuperin el més ràpidament possible els ferits.
El
fons de la qüestió són els nyaps que tots els que hem treballat en el
sector d'obra pública sabem que existeixen, per “estalviar diners”,
diners que després "no va als llocs adequats".
Recordem el "cas Barcenas" i el de molts altres polítics. Tots jugant a reformats abans i
a altres coses després i que amb aquests diners es podien finançar de
forma il·legal la majoria dels partits polítics, fent en molts casos
barbaritats, com és el cas del tram Madrid-Galícia, que canvia el
sistema de seguretat 5 vegades durant aquest tram per estalviar costos i
absurdament abans d'aquesta corba perillosa, la de A Grandeira, passant
de 200 km/h a 80 km/h., sense cap control automàtic, deixant tota la
responsabilitat al maquinista, quan els sistemes homologats a Europa ERTMS (European Rail Traffic Management System) i altres països
del món, obliguen a disposar d'un sistema de seguretat automàtic
homologat amb comandament directe sobre el tren.
Però ara és més
fàcil responsabilitzar al maquinista, perquè grans empreses es juguen un
contracte de més de 12.000 milions de €uros a Brasil i uns altres en
diversos països del món. De tot això es podria escriure un llibre i fins
a una enciclopèdia si vam sumar les aixecades de camisa bancàries amb
la bombolla immobiliària i els posteriors desnonaments, les preferents,
etc.
Ni que dir de les retallades del personal sanitari, del
docent, de les ajudes socials, de les pensions, dels funcionaris públics
o els treballadors de les empreses públiques (el cas de RENFE), etc.
Però continuen existint el mateix nombre de polítics sense retallades (o
amb retallades ridícules), amb assessors que molts d'ells guanyen molt
més que 30 famílies juntes.
Fins a què no s'aconseguim eleccions amb "llistes obertes", "transparència real econòmica dels
partits" i moltes altres coses més, segur que ens trobarem amb altres
casos com el de Galícia.
No em vull estendre més perquè em podria passar la nit escrivint i tot el diumenge.
Aquest país necessita canviar radicalment!
Josep Ramon Oriol Esteve Economista Tècnic Urbanista Empresari
NOTA
DEL BLOGGER:
Fa hores que s'ha sabut que els mecanismes de seguretat ERTMS i ASFA van fallar per mala programació o mala aplicació a la
zona. En el cas del primer, ERTMS, perquè el Ministeri de Foment va
considerar que aquest no era necessari en aquest tram (d'ús obligatori
en totes les línies d'alta velocitat europees)(aquest punt va ser
confirmat en roda de premsa per la pròpia ministra ja que consideraven
que aquest tram no era d'"alta velocitat") i el segon, perquè no hi
havia cap indicació de bloqueig de velocitat en aquest tram (que és
possible activar-ho, per obres o per zona perillosa), només la de
control semafòric. No obstant això a "Rodalies de Madrid", si es
disposa d'aquests mecanismes de control (font: El Periódico 28/07/13
"Trams d'alta velocitat són menys segurs que Rodalies de Madrid"). També
disposen d'ells el Metro de Barcelona i Ferrocarrils de la
Generalitat.
Si tot això és cert, seria el moment de sol·licitar
una "auditoria independent", si pot ser exercitada des d'una acció
popular, per revisar totes les línies del TGV (AVE) en tot el país. Particularment estem preocupats els que prenem l'AVE Barcelona-Madrid i les de Sevilla i com no les que ens porten a França.
IMPORTANT: La Generalitat de Catalunya reclama
sense èxit, des de fa anys, que almenys en els col·lapsats túnels de Rodalies a Barcelona s'implanti aquest dispositiu ERTMS.
Les
retallades i les males praxis de certs polítics, ens avoquen al
desastre i gràcies a molts conductors anònims, o pilots de línies
aèries, o a conductors d'autobusos, s'estan evitant en part, però no
perquè s'apliquin estrictament les mesures de seguretat "obligatòries"
en nostra UE.
Tota la premsa d'avui, incloent l'afí al govern,
diuen que alguna cosa no funciona al nostre país. Un exemple: ABC
titula, "Que la velocitat fos major de la permesa no significa que hagués de descarrilar" i continua "Experts consultats per ABC expliquen
que el tren Alvia 730 utilitza dos sistemes de seguretat diferents amb
una sèrie de protocols, de manera que si el conductor incompleix un, el
tren es deté automàticament".
És evident que els dos partits, PP i PSOE, van participar en la
construcció de la línia, els primers en el seu projecte inicial, els
segons en la licitació i adjudicació i els primers de nou, en la
supervisió i engegada de la línia. És a dir, els dos no protesten,
perquè tenen molt que callar. Recordem que va començar en el 2000 (govern
PP) i ha acabat en part en el 2012 (govern PP).
+10.28.22.png)
