AMB ELS MEUS MILLORS DESITJOS DE FELICITAT (o no?)

Estimades/Estimats, enguany he decidit començar l'any sense la inevitable connexió a través dels "social media". Escric això ara que ja ha passat una mica més de migdia, tot escoltant el concert d'any nou amb la Wiener Philharmoniker, des de la Sala Daurada, seu dels Musikverein Statt (séu dels amics de la música) a Viena, us vull desitjar un molt bon any nou, a més de que deixin de marejar-nos els polítics, bé alguns polítics que no volen deixar la cadira per donar pas a sang nova, menys o gens corrupte i a d'altres que es pensen que ara és el moment de fer el seu negoci populista amb la "pàtria".

Un any difícil que veiem venir molt d'a prop els que estem als mitjans (bàsicament perquè també tenim guerres internes de "a ver quien la tiene más grande") i sobre tot els que realment patiran tot això, que són els més desafavorits, que són molts, però que molts més dels que diu l'actual govern.

Des d'aquest punt de vista una petita llum d'esperança s'obriria amb un canvi radical en la gestió del Poble, tot reconeixent la real situació (gens borbònica), de tots els pobles que estem enquibits al sud d'Europa i de la seva diversitat, tant cultural, com idiomàtica, com social i sobre tot política. Aquest és i serà sempre el meu desitj d'Any Nou per a tots nosaltres.

Estic ben segur que ens farà més feliços a tots, inclús els que ara pensen que no ho seran.

Una abraçada a tots!!!

FELIÇ 2016!!! 

RÀDIO 4: UN GRA AL CUL

Per Ramon Fornós

Des de finals de l’any 1986, deu anys després del seu naixement, les diverses administracions, tant catalanes com espanyoles, tenen un gra al cul que es diu: Ràdio 4.

El primer logotip de Ràdio 4 - 1976

El logotip més popular de l'any 1983

Logotip de Ràdio 4 de l'any 1992

Logotip de Ràdio 4 de l'any 2001

Logotip de Ràdio 4 de l'any 2005

Imatge actual

Un gra al cul que ha vist com falsejaven les seves dades, tant de despeses (veieu el documental adjunt del Col·legi de Periodistes de Catalunya), com d’audiència (actualment estimo que ens treuen uns 100.000 oients - ja se que és agosarat dir-ho, però ja veureu més endavant el perquè).

Amb menyspreus i suports interessats dels diversos estaments polítics de tots els colors (aquí quasi no s’escapa ningú), viu ara, una altra vegada, una lenta agonia, sense data de caducitat però sense recursos evidents, només, com sempre, amb el voluntarisme de tota la gent que formem part d’aquesta gran casa, però amb el desànim de veure com la manipulació política farà que es produeixi una altra davallada important, que aquest cop pot ser la definitiva.

Queden lluny les audiències certificades de l’any 1988 de 515.000 oients (Catalunya Ràdio ja feia cinc any que estava en antena i amb cobertura nacional) o l’acord amb la Diputació de Barcelona, que va permetre una nova programació que es propagava, a més, a través de totes les emissores municipals, abans de que es barallessin amb la direcció de RTVE i, la Diputació, optés per crear COMRàdio.

Josep Adell, company i amic de fa molts anys, junt amb el Pere Font Grassa i el Ferran González i les fotografies de molts, molts companys i oients de Ràdio 4, han fet un magnífic documental anomenat “RÀDIO 4, UNA VEU DE RESISTÈNCIA” que no es troba fàcilment al Youtube, si no ho feu a través del canal del Col·legi de Periodistes de Catalunya i que va ser presentat el passat 12 de desembre de 2013, vigília del nostre 37è aniversari.

Per fer-vos una idea de la lluita constant que tota la gent que estem o han estat a Ràdio 4 per tirar endavant aquests gran projecte, us recomano que veieu íntegrament aquest documental de 58 minuts, que és un dels referents més importants de la història de la radiodifusió al nostre País.

Com deia, des de 1986, amb l’arribada del nou director general de RTVE, Jordi Garcia Candau, ja es va planificar un tancament de l’emissora, que s’ha intentat en diverses ocasions. Potser la més agressiva, malgrat la recomanació de la conveniència de la seva continuïtat, en dictamen del 4 de febrer de 2005, pel denominat “Consell de Savis”, constituït per Emilio Lledó (filòsof), Enrique Bustamante (Catedràtic de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat Complutense de Madrid), Victoria Camps (filòsofa, catedràtica, ex-diputada i ex-senadora), Fernando Savater (filòsof i escriptor), Fernando González Urbaneja (president de l’Associació de la Premsa de Madrid i de la Federació d’Associacions de la Premsa) i Miguel Ángel Arnedo (Conseller emèrit del Tribunal de Comptes i Vicepresident honorari del Banc Europeu d’Inversions), constituït a l’abril del 2004 per dirimir com hauria de ser la futura estructura de RTVE a tot l’estat espanyol, la Carmen Caffarel (filla de l’actor nascut a Catalunya, José Maria Caffarel Fábregas), directora general de l’ens des del 2004 al 2007 i amb el suport de la SEPI (Sociedad Estatal de Participaciones Industrales), posen data de clausura a l’emissora, per a finals de desembre de 2006.

Comença aquí una campanya de mobilitzacions sense precedents i de, no només el companys de RTVE a Catalunya, sinó també de la societat civil catalana i del món de la cultura, sindicats i destacats polítics catalans. Un fet important, al juliol del 2006, a cinc mesos del seu programat tancament, dins del Festival Grec de Barcelona, en una Plaça del Rei plena de gom a gom, Maria del Mar Bonet donava la cançó “Sempre hi ha vent” a Ràdio 4, tot dient  les següents paraules: “En un dia com avui, voldria recordar i voldria encoratjar tots els treballadors d’una veu que volen tancar. Voldria donar aquesta cançó amb el desig que no es tanqui una veu tan important com Ràdio 4”. Al desembre, hi després de diverses resolucions a favor de la seva continuïtat i sobre tot la del Parlament de Catalunya, la direcció de RTVE i la SEPI es feien enrere en la seva pretensió i s’obria la porta a la negociació d’un conveni marc, de set anys de durada, que donaria continuïtat a la nostra emissora per continuar la seva tasca de servei públic, malgrat el escassos mitjans econòmics amb la que la doten.

Ara, un cop finalitzat aquest conveni marc, ningú es planteja el seu tancament, si més no amb veu alta, però s’estan arbitrant diversos elements que fan creure tot el contrari.

En primer terme la retallada pressupostària que fan que se’ls hi rebaixin els sous als contractats per programes específics un 10% i als treballadors (en aquests cas en general a tots els de RTVE), un 5%. També la manca de personal a la casa (la no suplència de les baixes amb personal interí o els trasllats interns), impedeix la seva competitivitat, ja que no es poden realitzar cobertures per programes amb unitats mòbils tan com caldria, ni de realitzar programes en directe al carrer, ni dotar del personal necessari per realitzar tasques de producció, ni d’informatius, ni augmentar les dotacions de personal per a programes, per oferir un servei molt més ampli als oients, com sempre ho ha fet Ràdio 4.

En segon punt amb la lluita per les audiències manipulades des de l’Enquesta General de Mitjans, la famosa EGM (Encuesta General de Medios), que situen a Ràdio 4 amb 10.000 oient en la tercera onada (novembre de 2013), amb 6.000 oients menys que Ràdio Estel. Cosa curiosa aquesta, ja que Ràdio Estel té un sol emissor a Barcelona i Ràdio 4 té 20 emissors repartits per a tota Catalunya i el Principat d’Andorra, sense comptar amb els oients que ens segueixen des d’Internet o a través de la TDT i l’àmplia cobertura per la zona de Castelló i de la Franja, ja fora del Principat i també hi ha que tenir en compte la resposta massiva dels oients quan es fa un concurs on s'ofereix un premi important, que converteixen la nostra centraleta en un arbre de Nadal.

Com d’empirisme es tracta el tema, he volgut aprofundir en les audiències. Donat que no podem saber la realitat de com s’enquesta, sota quins paràmetres i a través de quines preguntes, he realitzat un simple estudi comparatiu per impactes, entre audiència de ràdio i seguidors a Internet, concretament al Twitter. La desaparició del Baròmetre de la Generalitat per integrar-se dins dels estudis de l’AIMC, tampoc aporta garanties de qualitat, sobre tot si veiem que els principals socis de l’AIMC son les empreses de comunicació comercial, interessades en la desaparició de les públiques i de les públiques interessades en sumar audiències i minimitzar a la primera en català, Ràdio 4.

Aquest petit i simple estudi s’ha fet a través de la comparació de les dues principals emissores generalistes de ràdio amb màxima audiència a Catalunya, Ràdio 4 i la seva immediatament superior, Ràdio Estel. El sorprenent resultat és el següent:

EMISSORA	EGM	TWITTER	RELACIÓ	PROJECCIÓ REAL
RAC1	741.000	74.900	10,72%	741.000
CATALUNYA RÀDIO	614.000	61.500	10,77%	614.000
RÀDIO ESTEL	16.000	1.162	7,26%	16.000
RÀDIO 4	10.000	11.300	113,00%	118.000

Com he arribat a aquests 118.000 oients si l'EGM només ens dóna 10.000? Doncs fent la mitjana sobre la relació que hi ha entre el seguidors del Twitter i l’audiència segons l’EGM, sent aquesta, entre les tres emissores, del 9,58%. Doncs aplicant un simple càlcul percentual, si els seguidors al Twitter representen aquesta xifra a Ràdio 4 li faltarien 108.000 oients, estimant-se una audiència aproximada total de 118.000 oients, coincident també amb els percentatges entre l’audiència i els seguidors que té Ràdio Estel.

Altre punt a tenir en compte és que a Ràdio 4, no hi ha uns “Community Managers” especialitzats per cada programa, que dinamitzen aquesta xarxa, o la del Facebook, com tenen cadascun dels altres programes de ràdio de les altres emissores, sinó que és cada programa, amb la seva pròpia gent no especialitzada, qui s’encarrega de fer aquesta tasca, amb les limitacions que imposen els requeriments de la pròpia programació diària de l’emissora. A Ràdio 4 només hi ha una sola persona que s’encarrega de posar els àudios a la Web i a la vegada dinamitzar la Xarxa. Evidentment, és insuficient, cosa que contrasta amb la gran tasca que fan a RTVE.es (la Interactiva de RTVE), que disposen de tots els medis necessaris per fer una bona tasca de difusió per a totes les emissions fetes a Madrid i a TVE a Barcelona. Com deia aquí només disposem d’una sola persona, que està set hores dedicada a fer aquesta feina (excepte quan està de vacances que no hi ha ningú per fer-la, com ha succeït aquests nadals) i del voluntarisme de les gents que formen cadascun dels programes de Ràdio 4. L’existència d’aquests, podria donar encara una xifra més alta de seguidors al Twitter i per la qual cosa, aquesta audiència efectiva podria pujar molt més (però d’això no en tenim dades per la qual cosa no especularé).

Les proves son evidents. A Ràdio 4 li “roben” a les enquestes, aproximadament, cent mil oients diaris, si ens cenyim a aquests paràmetres de relació entre oients i els seguidors actius al Twitter.

Qui?   Un misteri?

Cap ni un. Els interessos, tant de les emissores comercials, grans partícips econòmics de l’AIMC (Asociación para la Investigación de los Medios de Comunicación),  que elaboren l’EGM i formada pels grans medis de comunicació, de la que també forma part RTVE (malgrat que va estar fora durant una temporada per desavinences amb els seus criteris estadístics), i també per la pròpia RTVE, que li interessa tenir més audiència a RNE a Catalunya, la antiga Ràdio 1, que a Ràdio 4, fan que els 100.000 oients, es perdin en preguntes ambigües i que donen motiu de confusió, a l’hora de comptabilitzar-los.

Una prova evident, l’emissió conjunta dels informatius principals que simultàniament s’emeten per RNE, Ràdio 4 i Ràdio 5, malgrat es facin pel mateix equip d’informatius que fan Ràdio 4, es comptabilitzen a RNE.

L’audiència dels 515.000 oients al que feia referència a l’inici, es va aconseguir amb la marca pròpia de “Ràdio 4” i no amb la marca diluïda dins de la de RNE. Les unitats mòbils del 1988 anaven retolades amb el logotip de Ràdio 4, no com les d’ara que només mostren el logotip de RNE i amb la Xarxa d’Emissores Municipals, que aleshores no estava organitzada com ara, emetent part de la programació de Ràdio 4.

Malgrat tot, aquí estem, entre 10.000 ó 118.000 oients o més. Lluitant com cada dia per fer una ràdio de qualitat, pública i intentant ser imparcials per oferir la màxima equanimitat tant en les informacions polítiques, socials, culturals i de serveis que donem, com en el servei que oferim a una audiència que ens segueix des de fa més de 37 anys a Ràdio 4: La Primera en Català. La ràdio de tots que segueix més viva que mai. Si més no al cor de tots nosaltres i per a tots vosaltres.

TERCERA TEMPORADA "DIRECTE 4.0" RÀDIO 4 RNE

La Tercera Temporada del Directe 4.0 de Ràdio 4 comença demà 9 de setembre a les 4 de la tarda. Fes-nos difusió del vídeo promocional, on tots fem una mica l'animal ( a l'estil del Steve Balmer). Compartiu-lo sisplau!!

GALÍCIA

Per Josep ramon Oriol (Economista i Empresari)

La màquina del tren Alvia 730 sinistrat a Santiago de Compostela

Aquests últims dies per vies privades, se m'ha preguntat perquè no opinava sobre l'ocorregut amb el tràgic accident ferroviari a Santiago. Després de dedicar-me durant gairebé cinquanta anys com a empresari del sector de la construcció, tant habitatge com en a obra pública, la resposta és “indignació”.

Lògicament va lamentar moltíssim totes les víctimes. Les mortals i els ferits i la situació en què queden les famílies, que des d'aquí els faig arribar la meva més sentit condol i el desig que es recuperin el més ràpidament possible els ferits.

El fons de la qüestió són els nyaps que tots els que hem treballat en el sector d'obra pública sabem que existeixen, per “estalviar diners”, diners que després "no va als llocs adequats".

Recordem el "cas Barcenas" i el de molts altres polítics. Tots jugant a reformats abans i a altres coses després i que amb aquests diners es podien finançar de forma il·legal la majoria dels partits polítics, fent en molts casos barbaritats, com és el cas del tram Madrid-Galícia, que canvia el sistema de seguretat 5 vegades durant aquest tram per estalviar costos i absurdament abans d'aquesta corba perillosa, la de A Grandeira, passant de 200 km/h a 80 km/h., sense cap control automàtic, deixant tota la responsabilitat al maquinista, quan els sistemes homologats a Europa ERTMS (European Rail Traffic Management System) i altres països del món, obliguen a disposar d'un sistema de seguretat automàtic homologat amb comandament directe sobre el tren.

Però ara és més fàcil responsabilitzar al maquinista, perquè grans empreses es juguen un contracte de més de 12.000 milions de €uros a Brasil i uns altres en diversos països del món. De tot això es podria escriure un llibre i fins a una enciclopèdia si vam sumar les aixecades de camisa bancàries amb la bombolla immobiliària i els posteriors desnonaments, les preferents, etc.

Ni que dir de les retallades del personal sanitari, del docent, de les ajudes socials, de les pensions, dels funcionaris públics o els treballadors de les empreses públiques (el cas de RENFE), etc. Però continuen existint el mateix nombre de polítics sense retallades (o amb retallades ridícules), amb assessors que molts d'ells guanyen molt més que 30 famílies juntes.

Fins a què no s'aconseguim eleccions amb "llistes obertes", "transparència real econòmica dels partits" i moltes altres coses més, segur que ens trobarem amb altres casos com el de Galícia.

No em vull estendre més perquè em podria passar la nit escrivint i tot el diumenge.

Aquest país necessita canviar radicalment!

Josep Ramon Oriol Esteve
Economista
Tècnic Urbanista
Empresari

NOTA DEL BLOGGER:
Fa hores que s'ha sabut que els mecanismes de seguretat ERTMS i ASFA van fallar per mala programació o mala aplicació a la zona. En el cas del primer, ERTMS, perquè el Ministeri de Foment va considerar que aquest no era necessari en aquest tram (d'ús obligatori en totes les línies d'alta velocitat europees)(aquest punt va ser confirmat en roda de premsa per la pròpia ministra ja que consideraven que aquest tram no era d'"alta velocitat") i el segon, perquè no hi havia cap indicació de bloqueig de velocitat en aquest tram (que és possible activar-ho, per obres o per zona perillosa), només la de control semafòric. No obstant això a "Rodalies de Madrid", si es disposa d'aquests mecanismes de control (font: El Periódico 28/07/13 "Trams d'alta velocitat són menys segurs que Rodalies de Madrid"). També disposen d'ells el Metro de Barcelona i Ferrocarrils de la Generalitat.

Si tot això és cert, seria el moment de sol·licitar una "auditoria independent", si pot ser exercitada des d'una acció popular, per revisar totes les línies del TGV (AVE) en tot el país. Particularment estem preocupats els que prenem l'AVE Barcelona-Madrid i les de Sevilla i com no les que ens porten a França.

IMPORTANT: La Generalitat de Catalunya reclama sense èxit, des de fa anys, que almenys en els col·lapsats túnels de Rodalies a Barcelona s'implanti aquest dispositiu ERTMS.

Les retallades i les males praxis de certs polítics, ens avoquen al desastre i gràcies a molts conductors anònims, o pilots de línies aèries, o a conductors d'autobusos, s'estan evitant en part, però no perquè s'apliquin estrictament les mesures de seguretat "obligatòries" en nostra UE.

Tota la premsa d'avui, incloent l'afí al govern, diuen que alguna cosa no funciona al nostre país. Un exemple: ABC titula, "Que la velocitat fos major de la permesa no significa que hagués de descarrilar" i continua "Experts consultats per ABC expliquen que el tren Alvia 730 utilitza dos sistemes de seguretat diferents amb una sèrie de protocols, de manera que si el conductor incompleix un, el tren es deté automàticament".

És evident que els dos partits, PP i PSOE, van participar en la construcció de la línia, els primers en el seu projecte inicial, els segons en la licitació i adjudicació i els primers de nou, en la supervisió i engegada de la línia. És a dir, els dos no protesten, perquè tenen molt que callar. Recordem que va començar en el 2000 (govern PP) i ha acabat en part en el 2012 (govern PP). 

GALICIA

por José Ramon Oriol (Economista y Empresario)

La máquina del tren Alvia 730 sinistrado en Santiago de Compostela

Estos últimos días por vías privadas, se me ha preguntado porque no opinaba sobre lo ocurrido con el trágico accidente ferroviario en Santiago. Después de dedicarme durante casi cincuenta años como empresario del sector de la construcción, tanto vivienda como en obra pública, la respuesta es “indignación”.

Lógicamente lamentó muchísimo todas las víctimas. Las mortales y los heridos y la situación en que quedan las familias, que desde aquí les hago llegar mi más sentido pésame y el deseo que se recuperen lo más rápidamente posible los heridos.

El fondo de la cuestión son las chapuzas que todos los que hemos trabajado en el sector de obra pública sabemos que existen, para “ahorrar dinero”, dinero que luego "no va a los lugares adecuados".

Recordemos el "caso Barcenas" y el de otros muchos políticos. Todos jugando a reformados antes y a otras cosas después y que con este dinero se podían financiar de forma ilegal la mayoría de los partidos políticos, haciendo en muchos casos barbaridades, como es el caso del tramo Madrid-Galicia, que cambia el sistema de seguridad 5 veces durante este tramo para ahorrar costes y absurdamente antes de esta curva peligrosa, la de A Grandeira, pasando de 200 km/h a 80 km/h., sin ningún control automático, dejando toda la responsabilidad al maquinista, cuándo los sistemas homologados en Europa ERTMS (European Rail Traffic Management System) y otros países del mundo, obligan a disponer de un sistema de seguridad automático homologado con mando directo sobre el tren.

Pero ahora es más fácil responsabilizar al maquinista, porque grandes empresas se juegan un contrato de más de 12.000 millones de €uros en Brasil y otros en diversos países del mundo. De todo esto se podría escribir un libro y hasta una enciclopedia si sumamos las tomaduras de pelo bancarias con la burbuja inmobiliaria y los posteriores desahucios, las preferentes, etc.

Y que decir de los recortes del personal sanitario, del docente, de las ayudas sociales, de las pensiones, de los funcionarios públicos o los trabajadores de las empresas públicas (el caso de RENFE), etc. Pero continúan existiendo el mismo número de políticos sin recortes (o con recortes ridículos), con asesores que muchos de ellos ganan mucho más que 30 familias juntas.

Hasta qué no se consigan elecciones con "listas abiertas", "transparencia real económica de los partidos" y otras muchas cosas más, seguro que nos encontraremos con otros casos como el de Galicia.

No me quiero extender más porque me podría pasar la noche escribiendo y todo el domingo.

¡Este país necesita cambiar radicalmente!

José Ramon Oriol Esteve
Economista
Tec. Urbanista
Empresario

NOTA DEL BLOGGER:
Hace horas que se ha sabido que los mecanismos de seguridad ERTMS y ASFA fallaron por mala programación o mala aplicación en la zona. En el caso del primero, ERTMS, porqué el Ministerio de Fomento consideró que éste no era necesario en este tramo (de uso obligatorio en todas las líneas de alta velocidad europeas)(este punto fue confirmado en rueda de prensa por la propia ministra ya que consideraban que este tramo no era de "alta velocidad") y el segundo, porqué no había ninguna indicación de bloqueo de velocidad en ese tramo (que es posible activarlo, por obras o por zona peligrosa), sólo la de control semafórico. Sin embargo en "Cercanías de Madrid", si se dispone de estos mecanismos de control (fuente: El Periódico 28/07/13 "Tramos de alta velocidad son menos seguros que Cercanías de Madrid"). También disponen de ellos el Metro de Barcelona y Ferrocarrils de la Generalitat. 

Si todo esto es cierto, sería el momento de solicitar una "auditoría independiente", a ser posible ejercitada desde una acción popular, para revisar todas las líneas del TGV (AVE) en todo el país. Particularmente estamos preocupados los que tomamos el AVE Barcelona-Madrid y las de Sevilla y como no las que nos llevan a Francia.

IMPORTANTE: La Generalitat de Catalunya reclama sin éxito, desde hace años, que por lo menos en los colapsados túneles de Rodalies en Barcelona se implante este dispositivo ERTMS. 

Los recortes y las malas praxis de ciertos políticos, nos avocan al desastre y gracias a muchos conductores anónimos, o pilotos de líneas aéreas, o a conductores de autobuses, se están evitando en parte, pero no porqué se apliquen estrictamente las medidas de seguridad "obligatorias" en nuestra UE.

Toda la prensa de hoy, incluyendo la afín al gobierno, dicen que algo no funciona en nuestro país. Un ejemplo: ABC titula, "Que la velocidad fuera mayor de la permitida no significa que tuviera que descarrilar" y continua "Expertos consultados por ABC explican que el tren Alvia 730 utiliza dos sistemas de seguridad distintos con una serie de protocolos, de manera que si el conductor incumple uno, el tren se detiene automáticamente".

Es evidente que los dos partidos, PP y PSOE, participaron en la construcción de la línea, los primeros en su proyecto inicial, los segundos en la licitación y adjudicación y los primeros de nuevo, en la supervisión y puesta en marcha de la línea.  Es decir, los dos no protestan, porqué tiene mucho que callar. Recordemos que comenzó en el 2000 (gobierno PP) y ha terminado en parte en el 2012 (gobierno PP).

PELS LLUITADORS INCANSABLES

L'enrariment en la credibilitat de la política actual aboca a situacions realment paradoxals. Per una banda un PSC que ha perdut el camí dels seus fundadors, essencialment el de Pallach i una Esquerra Republicana catalana obligada a pactar amb la dreta per objectius de consolidació d'una realitat d'escissió que avança gràcies (o per culpa, segons qui ho digui), de la greu crisi econòmica i dels perduts valors socials, cap a la creació d'un nou estat propi dins d'Europa. I per altra la dicotomia de que, o cerquem de nou l'estat del benestar, desfent-nos del llastre que està suposant el resoldre els problemes del capital, representat en l'actual model capitalista, bancari i especulatiu, o ens afegim a continuar el joc dels ajustaments irracionals que ens estan aportant a l'empobriment del Poble a nivells dels anys 60.

L'única resposta està en nosaltres: Les esquerres han de mostrar un front comú per sortir-ne. Una assignatura pendent que ens fa repetidors després de molts i molts anys d'exàmens de final de curs.

Hi ha que canviar això. La proposta de la "Nova Esquerra Catalana", no és brèvola. No demanen militants. No demanen fanàtics. Demanen que les esquerres, les gens de les esquerres, s'uneixin per promulgar una "Constitució Catalana" i a partir d'aquí, l'esdevenir ens dirà cap on anar.

Ni Oriol Junqueras, ni Joan Herrera, ni David Fernàndez estan allunats de l'objectiu social que persegueixen, aleshores, perquè no aprofitar aquesta oportunitat única?

"La cadira", l'únic escull, sembla que els fa a tots més poderosos a la vegada que més febles, ja que depenen del model polític actual, empobrit per la corrupció, per la seducció del poder i per una "Llei de Partits" i una "Llei Electoral" que afavoreix als més poderosos, com no.

Em fa gràcia sentir al Pere Navarro, enutjat perquè ell no ha estat escollit com a Cap de l'Oposició, quan el seu partit, incloent-se dins del PSOE, no ha volgut canviar mai la Llei Electoral. Això es diu provar la teva pròpia medicina.

Què cal doncs? Si alguna persona té una resposta que sigui capaç d'aportar la llum, benvinguda sigui al projecte de la construcció de la "Nova Catalunya" del Segle XXI.

Ni rancúnies, ni idees insolidàries, ni peregrines. Només "Construcció" d'un país del que em perdut la nostra credibilitat, gràcies als que hem escollit per dirigir-nos... fins ara.

Ramon Fornós.

UN CONTRACTE PROGRAMA PER A TOTHOM

Per Oriol Junqueras

NOTA DEL BLOGGER: M'he permès transcriure l'article de l'Oriol Junqueras on explica a grans trets l'acord de governabilitat, ja que no tots hi heu tingut accés. RF.

Les grans línies de l'acord per a la transició nacional i d'estabilitat parlamentària entre CiU i Esquerra Republicana estan definides: celebrar una consulta sobre la independència en els pròxims dos anys i aplicar, en tot el que sigui competència del govern de Catalunya, les polítiques d'ingressos i despesa més justes i eficaces possibles, demanant un esforç addicional als sectors que encara el poden fer i invertint els recursos recaptats en els sectors que més ho necessiten i en els que més poden contribuir a millorar la situació econòmica.

Aquest acord obre una oportunitat única per canviar el rumb de la història. Ens disposem a afrontar un repte gegantí, apassionant. Aquest país nostre, de tots -parlin la llengua que parlin i hagin nascut on hagin nascut-, ha decidit que vol decidir. Tan senzill com això i alhora tan difícil d'acceptar per a aquells que es neguen a reconèixer la societat catalana com a subjecte de drets. No ens ho posaran fàcil. L'estat espanyol, amb tots els seus ressorts jurídics, administratius, mediàtics i econòmics, intensificarà la seva ofensiva contra el nostre país. En rigor, res de nou a l'horitzó. Aquest és un estat que sempre ens ha anat a la contra, sempre. Els catalans no és que estem desposseïts d'estat -que també-, el gran problema és que en patim un que juga sistemàticament contra els interessos de la nostra gent. I aquesta no és només una responsabilitat de la dreta que representa el PP. També hi participa el PSOE, cada dia amb més atreviment i menys ambigüitat.

Obrir l'acord

Per això aquest acord cal que s'enforteixi a mesura que l'anem bastint cada dia i, de fet -com també expressava en el seu discurs d'investidura el president de la Generalitat, Artur Mas-, hi ha una voluntat explícita de les dues parts per obrir aquest acord a tot el Parlament i al conjunt de la societat catalana. De fet, tenim la ferma voluntat de proposar al conjunt de la nostra societat un contracte programa, un compromís conjunt que ens permeti dibuixar uns horitzons comuns de futur. No en fem prou amb CiU i ERC. Volem sumar-hi ICV i la CUP. Com també ens agradaria comptar-hi el PSC. De fet, al PSC no li estem demanant que sigui independentista, només els demanem que siguin demòcrates i que posin els interessos dels ciutadans catalans per damunt de la seva lleialtat al PSOE. Més encara, no n'hi ha prou amb el concurs dels principals partits polítics. Volem sumar-hi els sindicats, els empresaris, els autònoms, els col·legis professionals, el món intel·lectual i acadèmic, absolutament tothom que vulgui enfortir la nostra societat -aquella que alguns malden per separar, som un sol poble!-, sumar i assumir que els catalans hem de ser els protagonistes del nostre futur i destí.

Cap al creixement

Així, entenem que caldria vincular la recuperació dels ingressos fiscals que es produeixin en el futur a polítiques i inversions concretes que permetin ampliar la despesa i la inversió pública, que permetin defensar, millorar i ampliar l'estat del benestar, que permetin fer polítiques actives pel creixement econòmic i per la promoció de l'ocupació i que al mateix temps permetin revertir bona part de les retallades que s'han aplicat fins ara.

La recuperació dels ingressos globals de la Generalitat de Catalunya es pot produir per diverses causes que, de fet, es poden produir de manera simultània. Sigui perquè el govern espanyol paga una part o la totalitat del que ens deu als catalans i que tot i estar pressupostat per llei no paga, sigui perquè les institucions catalanes assumeixen el control de tots els impostos que paguem els ciutadans de Catalunya, sigui perquè la reactivació de l'economia internacional també arrossega la nostra pròpia economia, és evident que en els propers mesos hem de ser capaços d'augmentar els recursos de què disposem per fer front a la crisi.

Més confiança 

Molts dels nostres conciutadans fa molt de temps que no troben feina, alguns d'ells fa poc que l'han perdut, d'altres tenen por de perdre-la en els propers dies, d'altres han d'afrontar situacions difícils dins del seu entorn familiar, en l'àmbit de les escoles dels seus fills o en l'àmbit de la salut. Aquestes persones segur que donaran valor a la construcció d'aquests elements de confiança -en un moment en què la confiança i la certesa respecte al futur econòmic són un bé malauradament escàs-, així com posen una part de les seves esperances en la feina que entre tots plegats intentarem fer. Totes elles mereixen i necessiten saber que farem tot el possible per construir aquests grans acords i que els compromisos de vinculació de la recuperació dels ingressos del nostre govern en polítiques de defensa, millora i ampliació de l'estat del benestar, de reactivació de la nostra economia i de promoció de l'ocupació seran mereixedors de la dedicació, de l'esforç i de la constància dels representants dels ciutadans de Catalunya.

Oriol Junqueras, 24 de Desembre de 2012.

Vídeo del Discurs del Debat d'Investidura

Tot seguit podeu veure el discurs d'Oriol Junqueras al debat d'investidura del President de la Generalitat el passat 21 de desembre de 2012:
Discurs al Parlament d'Oriol Junqueras