QUASI MÀGIA

“La democràcia és autentica, real i no nominal, quan arriba a tots els centres de poder: polítics, econòmics, socials i culturals. Aquest és l’esforç per a la democratització de la societat, que és molt més que la democràcia política.”
Josep Pallach (Figueras, 1920 - Barcelona, 1977)

“Vivim temps convulsos” em deia la Montse Tura a través d’una piulada personal. S’ha vist clar, de fet ja feia anys que es veia clar, que el Partit Socialista de Catalunya era un instrument, malgrat es digués el contrari, de tot allò que es va acordar al congrés de Sitges del 1978 (mort ja Pallach i quasi mort el socialisme català que ell promulgava), és a dir que la coalició amb els Socialistes Espanyols, era, més be, una presa de poder del Socialisme a Catalunya per part del més espanyolista.

En el passat congrés del PSC es va tornar a repetir, malgrat la important desfeta electoral. Totes les tesis de l’Obiols varen ser tombades per terra. Varen deixar encara els vells catalanistes més moderats (en antiguitat de militància) i amb una imatge pública més evident, en càrrecs públics significatius. Però ara, quan les veus crítiques diuen que hi ha que anar a la Manifestació del 11S, per reclamar a l’estat un millor finançament i el reconeixement d’una Catalunya identitària real i plural es produeix el daltabaix.

Tant difícil és reconèixer aquesta pluralitat i identitat a la vegada? Es clar, des del PSOE això es veu com una agressió cap a la unitat d’Espanya i els seus companys de viatge a Catalunya, no poden portar la contraria al que dictaminin els barons del partit estatal.

Toca ja ressuscitar el “Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya” i no perquè el fundés Josep Pallach al 1975, sinó perquè representava tot allò que volíem per una societat catalana moderna, amb un nivell d’educació important (Pallach com a pedagog feia ressorgir la idea del desaparegut “institut escola”), lliure, tolerant, integrada amb tots els pobles i sobre tot compromesa socialment i compromesa amb el catalanisme. Jordi Pujol va dir: “Haig de reconèixer que si Pallach hagués estat candidat en 1980, a la Generalitat de Catalunya, pels socialistes, ell seria president i jo, no”.

Deia Pallach en el seu llibre “La Democràcia, per fer què?” (Edit. Nova Terra, 1975-76): “El vell somni dels federals catalans de finals de segle XIX s’imposà als socialistes d’Europa com una de les grans tasques de la segona meitat del segle XX. Tal com ens ha succeït sovint, la gent del nostre país ens hem avançat en el desig, hem llançat la utopia i hem procurat de viure-la personalment, però hem estat incapaços d’encarnar-la en unes realitats institucionals solides.” Quasi 40 anys després seguim igual. I també deia: “La Unió Europea en el proper segle, el de la conquesta de l’espai per Estats Units i per Rússia, ha de tenir una ambició més alta, perquè és la que es troba realment a nivell de l’home: la fraternitat i el benestar per a la humanitat.”, esperem, dins d’aquest nou segle XXI per ell que això es pugui complir, però sense l’ajuda de tot el poble no crec que sigui possible, bàsicament per les importants diferències socials que ara s’estan produint.

Ancorar-se en e passat és dolent, però oblidar-lo, és reconèixer que no hem tingut passat i això no és així. Les bones idees es perden per interessos polítics “personals”, que res tenen a veure amb els interessos del poble, sinó més be  s’arrenden a les cadires que s’ocupen.

Ara toca lluitar pel nostre país. Lluitar per la nostra Catalunya. Atià les brases en temps de crisi, és fàcil, el problema és saber liderar-les. Correm el risc de que el descontent ens porti a l’aparició de líders obscurs, amb intencions obscures. Però alguna persona haurà d’agafar els regnes, orientar i ajudar a un nou socialisme catalanista i real a tirar endavant.

Persones con la Montse Tura, Quim Nadal, Joan Ferran, Miquel Iceta, Ernest Maragall, Raimon Obiols, Laia Bonet, Joan Ignasi Elena, Àngel Ros, Higini Clotas, etc., etc. Teniu una bona oportunitat per als militants que encara creiem que el socialisme català, com el va concebre Josep Pallach, és possible, ho feu, realment possible. Molts us seguiríem.

Perquè no? Aquest 11 de Setembre de 2012, es pot produir Màgia. No per la manifestació en favor de la independència de Catalunya, sinó pel desafiament als que volen imposar-nos criteris nacionals contraris a la llibertat i a l’existència de la nostra Catalunya, tal com l’entenem, com una societat benestant i justa.

Però per això hi ha que creure. I sobre tot creure amb un mateix. Però sis-plau, us demanem que no caigueu en la temptació del poder. Feu-ho perquè creieu que un socialisme català i democràtic és possible. Perquè creieu que les idees de Pallach, si més no part d’elles, son plenament vigents.

No feu que sigui “Quasi Màgia”. Feu que sigui una realitat plausible i engrescadora per tots els molts que encara hi creiem.

“Assegurar a tots els infants el dret a l’ensenyament, orientar-los en la vida segons les diferents capacitats i segons l’autentica vocació: és el primer pas, el real primer pas vers una societat de justícia i progrés. És també el camí per a fer una persona de l’individu del nostre temps, sotmès a mil pressions (publicitàries i d’altres) que poden desconcertar-lo o bé fer-ne un instrument més de la societat de consum. Volem fer-ne una autèntica persona, és a dir un centre autònom de reflexió i de decisió conscientment solidari del món que el volta, disposat a vèncer la clofolla dels egoismes i capaç d’entendre la dimensió universal dels problemes que el turmenten”.
Josep Pallach (Figueras, 1920 - Barcelona, 1977)

© Ramon Fornós - 2012. Tots els drets reservats.