PROU DE MENTIDES!!!

Per Ramon Fornós

Se que vaig prometre no parlar de política a dins d’aquest bloc, però com també vaig dir, aquest estava dedicat a parlar sobre la Vida que ens ha tocat compartir, doncs be, fa més de 2.300 anys Aristòtil deia: “L’home és l’animal polític” i amb aquesta premissa no puc pas (o podem) de deixar de passar el seguit de mentides que tots els nostres polítics ens estan esgrimint davant d’aquesta estranya campanya política. Davant d’aquesta situació social que ens afecta a quasi tots amb més o menys grau.

D’una banda tenim a la dreta nacional, encapçalada pel Sr. Rajoy i els seus companys de camí. Com ens podem creure a una dreta que diu que crearà 3,5 milions de llocs de treball, quan realment no depèn d’ells, que ajudarà socialment a tothom que li calgui, quan ells son els primers en estar al costat de la banca i dels interessos de les grans corporacions i de fundacions com la Paes, que son en definitiva els grans poders fàctics econòmics mundials, que han  fet que ara estiguem en la difícil situació actual. Que en campanya estimen molt Catalunya i fora d’ella ens volen desmanegar la nostra identitat, tant lingüística, com cultural i educativa.

D’altra banda tenim els companys socialistes del PSOE. Com podem fiar-nos d’un candidat que ha estat al govern i desprès d’aquests anys, ens treu ara de la màniga que te un seguit de solucions -un pla secret-, per resoldre el problema de la crisi a Espanya. Cony, perquè no les has posat en marxa abans, que tu podies, si és que realment el tens.

També tenim a la dreta nacionalista catalana, “clar exemple de la moderació i de l’eficàcia catalana pel nostre país”. Per una banda al Sr. Boi Ruiz, el conseller de salut per si alguna persona a aquestes altures de la pel·lícula encara no el coneix, retalla tot el que pot, deixa a malalts amb patologies greus en llistes d’espera interminables, que quan els hi toqui el torn, potser ja no els hi caldrà i no accepta la proposta de diversos metges d’operar gratuïtament per les tardes, perquè no pot garantir la qualitat assistencial d’aquestes intervencions. Diu que el copagament és la solució... però no s’atreveix a posar-ho en marxa (o no li deixen). Be a Andorra o a França sempre ha estat el copagament en la sanitat pública, però també hi han assegurances privades, que en molts casos paga la pròpia empresa, que cobreixen aquest copagament. El problema evident està en com controles els que abusen de la sanitat pública i que estan dins del col·lectiu dels més desafavorits i per la qual cosa no els hi afectaria el copagament. O el conseller Josep Lluís Cleries, que retalla d’on mai hi hauria que retallar: els ajuts socials, i més ara, en temps de crisi, quan hi ha més gent que mai en situació molt desesperada. Deixa a les residències d’avis sense calers, quasi a punt del tancament i evidentment a molts avis que tindran que demanar ajuda a Deu, perquè sembla que a l’home no ho podran fer. Be diu Cleries que això es resoldrà al gener, però que faran durant aquest temps si no tenen els ingressos socials que els hi pertanyent? La gent menja cada dia sabeu i els hi cal persones per ajudar-los a vestir, donar-los el menjar, banyar-los, etc. Potser tot això està succeint perquè a l’octubre hi ha que pagar (la majoria als especuladors), la primera fornada dels Bons de la Generalitat i no tenen calers per tot?

Ara ja només em faltava l’amic Oriol Jonqueres, el nou president d’ERC, dient que es pensa aliar amb Convergència... Home, crèiem amb tu perquè ets d’esquerres i catalanista, No t’emboliquis amb la dreta, que ja sabem quin son els seus interessos.

També el meu partit, el PSC, que no sap on posar l’ou, ja quan es va produir la davallada electoral, es tenia que haver convocat el Congrés de forma immediata i deixar que la militància digués a seva. La seva espanyolitat de “peineta” ens desespera a molts. Com és que no podem defensar els interessos de Catalunya al Congrés dels Diputats a Madrid? No cal que us digui que la molts volem un grup parlamentari propi i una reforma de la Constitució cap a un Estat Federal, on Catalunya sigui també reconeguda com una nació.

Potser hi haurà que recordar la figura d’un dels seus fundadors, Josep Pallach, pedagog, humanista i mestre. Un home compromès amb Catalunya i socialdemòcrata procedent del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), que fundà, l’any 1945, junt amb Josep Rovira el “Moviment Socialista de Catalunya”.

Fem una mica d’història: El “Moviment Socialista de Catalunya” (MSC) fou un partit socialista català, a l’exili. La majoria dels seus militants procedien del POUM, mentre que altres venien de la “Unió Socialista de Catalunya”, del “Partit Socialista Unificat de Catalunya” (PSUC), “d’Esquerra Republicana de Catalunya” (ERC) i de la “Confederació Nacional del Treball” (CNT). El seu orgue de difusió era “Endavant”. Al 1968, després dels successos de maig a París, el MSC es va escindir en dos corrents, una socialdemòcrata encapçalada per Josep Pallach, que va donar lloc més tard al “Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya” i una altra marxista dirigida por Joan Reventós, que donaria lloc a “Convergència Socialista de Catalunya” (CSC). El MSC es va dissoldre al 1975.

El PSC es va crear l’onze de juny 1978 però des del 1976 ja treballaven el “Partit Socialista de Catalunya-Congrés” (l’antic CSC de Joan Raventós) i el “Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament” (l’antic Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya de Josep Pallach, mort al gener del 1977), afegint-se finalment el PSOE al 1978.

Personalment vaig seguir a Pallach, després de la mort del dictador. Estava convençut de que era l’opció més correcte que teníem per a Catalunya, allunyada de les corrents més marxistes i comunistes de l’època, que em semblaven esgotades, tot veient el model soviètic. No obstant això jo era massa jove per valorar el que significaria l’entrada del PSOE a la política Socialista catalana i sobre tot perquè jo no formava part activament, ni de militància, en les beceroles de la fundació del partit.

Però perquè del meu “PROU MENTIDES!!!”.

Companyes/companys d’aquesta societat que ens toca viure:

• La nostra Societat està en fallida i ens ho amaguen.
• El model capitalista actual està esgotat i ens ho amaguen.
• L’establishment financer mundial és el culpable de tot això, i també ens ho amaguen (diuen que som nosaltres que hem gastat massa i comprat cases quan no podíem – segurament és veritat però ells donaven els calers per fer-ho).
• La nostra moneda és com una capsa de sardines, no l’obren, ens diuen que està plena, però en realitat està totalment buida.
• Ens diuen que hi ha que consumir per reactivar l’economia i en realitat el que fan és dir-nos que paguem nosaltres la factura del que ells han gastat.
• S’aprofiten del millor pecat del diable, la Vanitat, per que seguim un altre cop el “rollo”.
• La màquina de fer diners no es pot posar en marxa per fabricar-ne més, si no volem que la barra de pa multipliqui per 100 els seu valor.

Com ho resoldrem tot això? Potser hi ha que pensar que haurem de tornar al model de l’intercanvi del passat? Potser hi haurà que abolir els diners? Potser haurem de tornar a crear grups tribals d’interessos productius i bescanviar-los per altres a l’estil: jo et poso música o et llauro el camp o el cuido les ovelles o l’hort, o t’arreglo el cotxe o el vestit o el moble o la llum i a canvi tu em dones un formatge, un pollastre, o m’arregles la ràdio, etc. etc. És evident que la nostra moneda (i no parlo de l’Euro), és molt feble i està totalment supeditada a l’especulació i sobre tot a la corrupció.

Però sent realistes, dins de la naturalesa humana, està inherent tant l’especulació, com la corrupció (amb més o menys escala), con la vanitat, com l’egoisme, l’enveja, perquè fins ara la Societat ens ha educat d’aquesta manera i canviar el que durant segles s’ha fet, serà tot plegat molt més complicat que unes simples paraules dins d’aquest bloc.

Crec que ja som prou adults com a Societat, perquè no ens segueixen tractant com a nens de pati d’escola. Ens mereixem la veritat. Hem d’exigir, com a mínim als que escollim nosaltres, que diguin la veritat (però amb dades reals i verificables), que siguin honestos i que treballin realment per a la nostra Societat.

Anar a una utopia com la que us descrivia de tornar a una Societat Tribal de Bescanvis no és possible, però si ens segueixen mentint, tots correm el perill de tornar a una altra confrontació entre territoris i interessos, on els únics beneficiats seran sempre els mateixos i els perjudicats també els mateixos, tots nosaltres.

Aportar solucions que estiguin a la nostra ma és fàcil:

• Abandonar la societat consumista per sol fet de assegurar-nos la nostra vanitat i l’enveja.
• Ajudar els demés i sobre tot als que menys tenen,
• Lluitar per la justícia social,
• Plantar cara als polítics mentiders i corruptes (hi han que no ho son – costa trobar-los però).
• Plantar cara als especuladors.
• Creure en un projecte de futur on tots, els 7.000 milions d’habitants del nostre planeta, tornin a recuperar els valors més humanistes.
• La lluita passiva i pacífica, que ja Gandhi va demostrar eficaç, contra tots els que ens volen fer ballar al seu so.
• Treballar amb els petits gestos perquè la Natura, el nostre món, no pateixi els nostres excessos. És a dir ser ecològics i cuidar-la.

I vosaltres, n’estic segur, en podreu aportar moltes més.

Recordeu la frase del filòsof, teòleg i bisbe Agustí d’Hipona (Sant Agustí): “No és més ric el qui més te sinó el qui menys li cal” (no és d’Ikea).

Els seus deixebles li deien:
"Diògenes, per què menysprees el món i véns a viure tan miserablement en un tonell? Sabem que ets savi, digues-nos, què vols?"
El filòsof va contestar:
"L'única cosa que vull és que t'apartis, perquè m'estàs tapant el Sol".

© 2011. Ramon Fornós. Tots els drets Reservats.