LA BELLESA SALVARÀ EL MÓN

Per Ramon Fornós

A les meves estimades Anna i Flora 

“Per molt que pensis que tot està acabat, sempre queda una esperança”
Johann Jakob Engel (1741-1802)

Quan Fiodor Dostoyeski va escriure, pot ser, la seva novel·la més important i com no en part autobiogràfica, va definir el que seria el camí cap a la futura revolució russa, o si més no va marcar punts que serien essencials per entendre l’esperit de la superació, l’esperit de l’autoestima, l’aniquilació dels poders fàctics i de la burocràcia extrema, que traspassarien inclús aquesta època.

“L’Idiota”, narra a la Rússia de finals del XIX, com la compassió es pot confondre amb l’amor per acabar sent víctimes de les pròpies mediocritats, dels seus propis somnis, d’una caritat confosa, d’un amor per lleialtat. Malgrat alguna persona que altre l’intitulés “De la Humiliació a l’Orgull”, la realitat es que ens trobem, davant de realitats plausibles, víctimes del racionalisme i en contra de la lògica dels seus propis sentiments. El príncep Mishkin, un home pràctic, compassiu, innocent i sensible, ens posa, a molts, en la nostra pròpia realitat. Estem farts de sentir: “sembles idiota i ajudes sense res a canvi” o “dónes molt més del que reps”. El compromís amb la vida, amb el ser humà, amb la pròpia Natura, és el punt d’inflexió de la realitat que ens relata. Una realitat seva? Una utopia? Potser també nostra.

Ara no estem molt lluny de la convulsa Rússia dels Zars. La imatge lamentable que estan donant els nostres escollits representants del món, els interessos de les forces que mouen l’economia mundial (els nostres zars actuals), l’egoisme individualista i col·lectiu, que la Societat ens ha ensenyat, i la competitivitat agressiva, que ens vol portar a l’autodestrucció entre nosaltres, fan que frases del llibre com “Jo no puc callar quan el cor em dona crits” o la pròpia d’aquest assaig “La Bellesa salvarà el món”, ens facin reflexionar sobre el paper de tots plegats en un món que no ens agrada com és i del que sembla impossible de sortir-ne o d’arranjar-lo.

L’escriptor francès Stéphane Hesse ha obert la caixa dels trons amb el seu llibre “Indigna’t”. Ha provocat que innombrables corrents renovadores i reformistes des de la base més popular, gràcies a la nova arma del poble “les xarxes socials” i també per l’opressió dictatorial extrema en molts països, s’hagin aconseguit avenços estratègics a certes parts del món, però  en les que la comoditat occidental està arrelada no passen de simples actes de fe i crides desesperades dels més desfavorits, per manca d’una consciència col·lectiva global. Però com diu ell mateix a aquesta corrent li falta un líder que sigui capaç de agrupar totes aquestes idees, tots aquests moviments lloables, però malauradament no és podria arribar a aplicar en un format assembleari, sense que una oligarquia popular fes acte de presència de nou, sense deixar que la nostra llibertat frueixi per bon camí, sense evitar que la racionalitat i l’empirisme caiguin en una banalitat fútil. 

Si estiguéssim a finals del XIX o a principis dels XX ho resoldríem tot plegat amb una revolució, amb una altra guerra fratricida entre tots els germans que habitem aquests món, que se’ns ha donat prestat, per reforçar encara més l’hegemonia de la nostra pròpia desventurada forma de govern, per cert una forma de govern que el famós Cardenal Richelieu (descrit per Dumas en els 3 Mosqueters del Rei com el malèvol primer ministre del rei Lluis XIII), va posar en marxa ja al segle XVI, sent el precursor dels fonaments del que seria el futur de l’estructura política europea. Va passar de l’antiga forma de govern feudal a la que ara coneixem, amb un cap d’Estat (en la seva època el rei) i un de govern (ell mateix), la qual es manté a la majoria de països tot reforçada amb els predicats dels filòsofs de la revolució francesa i la incorporació d’una antiga però innovadora forma de govern de la Grècia del segle III a.C., on Aristòtil i Plató varen posar las bases del que en diem Democràcia (Demos-Krátos: “El Poder del Poble”) i amb la incorporació del senat romà (“senatus”: consell d’ancians o d’homes amb moltes vivències), però tot això ja sabeu com va a hores d’ara. Potser la frase que ho resumeix més be és la de “La Democràcia és un mala forma de govern, però és la millor que coneixem”... fins ara?

Plató es referia a aquestes quatre bàsiques premisses:

• “La prudència” és la virtut que subministra l'equilibri necessari per procedir en els casos més difícils, ensenyant sempre el veritable camí.
• “La fortalesa” consisteix en la capacitat per regir l'apetit rabiüt, a fi que l'home es comporti com un valent per poder afrontar amb serenitat les situacions amb que pot trobar-se.
• “La temprança” consisteix en el domini de l'apetit concupiscent, que és el que mou cap als interessos materials i dels plaers dels sentits.
• “La justícia”, finalment, consisteix en la relació harmònica de les parts d'un tot: en conseqüència, exigeix que cadascun faci el que li correspon en relació amb la fi comú que es persegueix i que es crea a traves de tres estats de l’ànima: L'ànima racional: “la prudència”; l'ànima concupiscible: la temprança; l'ànima rabiüda: la fortalesa.

Preneu bona nota, quatre mots amb significats difícils, però que marcaran el camí i tot això fa ja, com deia 2.300 anys: Prudència, Fortalesa, Temprança i Justícia.

Però tornant al nostre príncep rus, què volia dir Dostoyeski amb “La Bellesa Salvarà el Món”? La realitat de “L’idiota” mostra que hi ha un punt dins de cadascun que manté aquest equilibri entre el més terrible mal son i el somni més bonic. El Princep Mishkin és descrit com un home bo, dins de la ferotge monarquia zarista. Malgrat era entranyable, virtuós, compassiu, sincer i humil, acaba engolit per les baixes passions que ell mateix, o el destí, li marquen. És com un nen, però no a nivell cultural, sinó per la seva ingenuïtat. Ell creu que tot el món es bo, no pensa que hagin persones dolentes. És tan innocent i compassiu, que te l’emportaries a casa.

Al final és aquesta Bellesa, la bellesa interior la que salva la seva vida. Enamorat de forma idíl·lica de la que va ser la seva única parenta viva, cerca camins confosos i cau en braços de persones molt més turmentades que ell, com la jove Nastasia, que acabaria sent assassinada pel seu tutor i amant, davant la desesperació del Princep, perdent així el que finalment deuria de ser l’amor de la seva vida. És quan aflueix, en aquest punt extrem, el reconeixement de les seves pròpies misèries i la lluita per seguir avançant des d’una nova perspectiva, però sense deixar aquesta bellesa interior, que tan ens cal a tots i que està perfectament descrita per Dostoyeski. 

Dins del nostre món ens cal molts cops estar dins del paper del Princep Mishkin, però també ens cal reconèixer tots els seus errors. La innocència, la ingenuïtat, l’honestedat, la compassió, la comprensió, la lluita contra la corrupció i contra la burocràcia (hi unes quantes referències al llibre del que significava això a la Rússia del XIX), i que son valors que ens falten a la nostra actual societat, però amb la seva justa mesura, ja que malauradament l’actual model de convivència està basat en l’egoisme, la competitivitat, la lluita pel poder, l’avarícia, la cobdícia i sobre tot la vanitat, que és la que ens pot convertir ens monstres predadors.

Molts de nosaltres voldríem ser com “l’idiota”, però sense que sens noti massa. Evidentment sense viure les seves desventures. Tot plegat una incongruència davant la societat que ens ha tocat viure i l’ensenyament que hem rebut, però, qui diu que no puguem ser lliures novament? Malgrat sigui en col·lectius reduïts,  o individualment, allunyats de tot aquest descontrol i interessos mesquins i fastigosos. Tot –diuen- és justificable. Jo no ho crec així. O ens retrobem de nou plegats o el llegat que deixarem als nostres nets (els nostres fills ja ho pateixen), serà absolutament vergonyós i ple de misèries. Una societat on només hi hauran rics i pobres. Una tornada a l’estructura medieval disfressada de Democràcia.

Se que és d’una ingenuïtat per la meva part pensar que la humanitat serà capaç de redirigir-ho, que no hi haurà ninguna persona o grup que ho torni a manipular novament, però si no ens posem a la feina, deixarem en mans dels interessos més oligàrquics, la nostra pròpia vida.

Com resoldre-ho?  No soc un teoritzador, simplement visc el moment i afegeixo cert retalls de la meva vida viscuda, de la memòria històrica, però se que les corrents del 15-M o de les primaveres àrabs, estan totes elles controlades pel mateixos que ens controlen ara, és a dir per les grans corporacions mundials i els bancs, ja que estaven perdent el control dels propis dictadors, imposats -d’alguna manera- per ells mateixos.

Ja sabem que el comunisme més marxista, tampoc és la solució i que el model capitalista actual sembla esgotat -anys d’experiència ho avalen en ambdós casos-. Aleshores la Democràcia pura és només l’única solució? Però quina, la que diu el que volen els estats i nosaltres com borreguets els votem perquè segueixin manegant com ho han fet fins ara o la que dominava la Grècia farà 2300 anys?

El primer que hem de fer és tornar cap el racionalisme de Descartes (“Regles per la direcció de l’esperit” creada al 1628, “La Llum o Tractat del Món” de 1633, El “Discurs del mètode per a dirigir be la raó i trobar la veritat en les Ciències”, “Meditacions Metafísiques” del 1641, “La recerca de Veritat mitjançant la Raó Natural” de 1642 i “Principis de la Filosofia”, llibre de text actual del 1644), i l’humanisme de Dante (“La Vita Nuova” escrita després de la mort de la seva estimada Beatriu i la “Divina Comedia” obra cabdal de la literatura italiana del S. XIV), de Petrarca (amb el seu “Canzoniere”) o de Boccacio (amb una de les obres costumistes i crítiques més importants “Il Decameron”).

Tot això ens porta només al camí de l’Educació a llarg termini. Tornar a ensenyar a les generacions futures els nostres errors i les parts més importants de la Filosofia, allà on les vàrem deixar, Allà on varen ser venudes per unes simples monedes d’argent. Allà on la religió va perdre la seva funció social per a convertir-se en un mercat de l’esperit. Allà on l’empirisme va donar pas a la fantasia. Allà on el racionalisme va portar odi i xenofòbia. Allà on la germanor es va convertir en simplement un negoci d’intercanvi de favors.

No deixem que ens tornin a doblegar. No deixem que ens tornin a dirigir. Enfronteu-vos a les vostres pròpies realitats sense enganyar-vos i com veureu lo miserables que poden ser, canvieu-les. Deixeu anar l’esperit de la vostra consciència cap a la solidaritat, la caritat -que no compassió-, però també compassió quan calgui, cap a l’amor, sigui físic (no deixarem per això de passar-nos-ho be i continuar amb la nostra existència com a espècie), oníric, idíl·lic, espiritual o fraternal, però amor en definitiva.

Molts sereu incompresos, odiats i envejats. Molts sereu maltractats, però la canalla aprendrà altres valors com la lleialtat, l’existència, la convivència, la germanor i sobretot aprendran que ens vàrem equivocar però que hem estat capaços de redreçar-ho i que la seva vida no està dins d’una amable fantasia consumista on qui te més és qui més val, sinó dins de l’empremta indeleble de la Solidaritat i l’Equilibri entre totes les ànimes que habitem aquest petit i per ara desafortunat, planeta anomenat Terra.

No sempre ens acompanyarà la química física dels cossos. Possiblement haguem de trencar el model de família actual, imposada per la nostra societat, per convertir-lo en quelcom molt més obert. Nuclis familiars de diversos pares, mares, fills, germans i amics que a la vegada son tot això i també son amants pertanyents a aquest propi nucli. Amant, quina paraula tant bonica però molts cops molt mal aplicada perquè es confon només amb sexe, quan en realitat s’hauria d’interpretar com la màxima expressió de l’Amor.

Be, molts em direu que soc un hippy perdut en el temps o que vaig viure molt intensament la dècada dels 60. Doncs que més allunyat de la realitat. En aquella època jo era un xaval molt petit, a més estava intern en un col·legi de frares, això si, tot hi ha que dir-ho, eren molt lliberals i sobretot molt respectuosos amb tots els que allí hi convivíem i m’ho vaig passar realment molt be (segurament els hippies eren ells, tocats evidentment per la religió). Però també em varen ensenyar Filosofia, unes importants regles de convivència, un molt intens i pur companyerisme i sobre tot un respecte enorme pels demès, per nosaltres mateixos i per la solidaritat entre tots, que malauradament havia oblidat, engolit per aquesta competitiva Societat que hem creat entre tots (alguns més que altres) i que per a molts només ens ha servit per sobreviure i per altres únicament per enriquir-se, a costa de tots nosaltres.

Que és el que m’ha fet canviar? -us preguntareu- Doncs uns instants amb la natura, amb amics nous i retrobats a la vegada, que m’han ensenyat que la convivència entre la il·lusió, el respecte, la comprensió i l’amor, en tots els seus aspectes, és possible. On els problemes es resolen un a un i si no pots amb ells els comparteixes i els afrontes amb dignitat. O potser haver arribat a una edat on no hi ha ja retorn -causa més probable que dirien els psicoanalistes-. On veus les coses ermoses de la vida, però no les pots tocar, no les pots acaronar i que s’escapen del palmell cap els teus dits, com l’aigua d’una rosada. On encara et batega un cor jove, malgrat el mirall -el gran enemic-, et digui tot el contrari.

Be, però, que penseu fer vosaltres...  Anar corrent a comprar-vos tots aquests llibres de Filosofia -no barata, la barata és la meva- dels grans mestres i pensadors de segles passats? Per entendre on som hi ha que conèixer el passat, fer una profunda reflexió de si tot plegat ens agrada i corregir tot allò que no sigui així, però sempre dins de la premissa de l’amor pels demès, per nosaltres mateixos i per la natura. Ja sabeu: “els petits gestos mouran el món”.

Personalment penso que no ho he fet massa malament, però tampoc massa be. Tinc uns fills , fruits de l’Amor en tots casos, que han o estan pujant força be, malgrat la meva immaduresa de l’època. Que més o menys saben el que volen, que son generosos quan cal i sobretot el darrer, perquè segurament ha viscut més les meves inquietuds i experiència i sobretot la de la seva mare, diu que vol fer polítiques per lluitar contra la política actual de la societat i la corrupció. És molt just però a la vegada molt tendrament innocent i ingenu -és el que toca per l’edat. Espero que la política no acabi seduint-lo -i permeteu-me una cita cinematogràfica de ficció- “com el revers obscur de la força”.

Només la Bellesa Salvarà el Món... Sigueu doncs benvinguts al dilema, bellesa o poder?

“La bellesa obre les portes però només la personalitat de les persones tenen la capacitat de deixar-les obertes” (anònim, vaja que jo sàpiga).

© 2011. Ramon Fornós. Tots els drets Reservats.