CORATGE

Aquest és un dels texts més difícils per a mi, ja que ens acaba de deixar la meva estimada cunyada, la nostra estimada Montse, després de 9 anys d’una lluita interminable, esgotadora i segurament dolorosa, malgrat ella mai ens ho digués.

Per què el títol de Coratge, que amb la meva companya comentaven, fa un parell de nits, quan ja sabíem el final de tot plegat, doncs perquè després dels més dels molts anys per aquest món, mai havia vist una persona amb el seu coratge per enfrontar-se a la malaltia i per lluitar pels seus fills.

Sempre és molt trist recordar els darrers moments d’una persona estimada, per això aniré molt més enllà i només recordaré els grans moments viscuts entre nosaltres, que varen ser quasi tots.

La Montse va ser una dona engrescadora, animada, divertida, lluitadora, dura, metòdica, esbojarrada, en el sentit més positiu de la paraula i sobretot encisadora, que ens va captar a tots. Quan es va assabentar de la seva malaltia, malauradament en un moment molt feliç de la seva vida, el naixement del seu fill petit, el Pol, va decidir una lluita acarnissada perquè els seus fills poguessin recordar-la i els hi pogués transmetre el seu llegat en el record de les seves vivències. En definitiva estem davant d’una persona anònima, com tots nosaltres, que ha lluitat de forma heroica pels seus fills. Una mare coratge, com moltes, però la nostra i definitiva Montse, que ens deixa un gran buit, però també una gran pau interior, al veure que la seva lluita no ha estat fútil, al veure que ha deixat de patir.

Molts anys d’imatges, d’alegries i de records. El naixement de la seva filla, la Carla, la meva estimada neboda, ara ja feta tota una doneta. El naixement del Pol, ara fet tot un futbolista seguidor del Sabadell i del seu Barça, una meravella de noi. Les vacances plegats a Menorca, a la Costa Brava i a tants altres llocs. Les festes d’aniversari, sempre amb detalls fets a ma amb el seu toc personal. Els nadals. Les festes... En definitiva, anys i anys de records molt positius, que mai deixaran d’estar presents dins de la nostra memòria, dins del nostre cor.

Per sempre i fins sempre estimada Montse.

PROU DE MENTIDES!!!

Per Ramon Fornós

Se que vaig prometre no parlar de política a dins d’aquest bloc, però com també vaig dir, aquest estava dedicat a parlar sobre la Vida que ens ha tocat compartir, doncs be, fa més de 2.300 anys Aristòtil deia: “L’home és l’animal polític” i amb aquesta premissa no puc pas (o podem) de deixar de passar el seguit de mentides que tots els nostres polítics ens estan esgrimint davant d’aquesta estranya campanya política. Davant d’aquesta situació social que ens afecta a quasi tots amb més o menys grau.

D’una banda tenim a la dreta nacional, encapçalada pel Sr. Rajoy i els seus companys de camí. Com ens podem creure a una dreta que diu que crearà 3,5 milions de llocs de treball, quan realment no depèn d’ells, que ajudarà socialment a tothom que li calgui, quan ells son els primers en estar al costat de la banca i dels interessos de les grans corporacions i de fundacions com la Paes, que son en definitiva els grans poders fàctics econòmics mundials, que han  fet que ara estiguem en la difícil situació actual. Que en campanya estimen molt Catalunya i fora d’ella ens volen desmanegar la nostra identitat, tant lingüística, com cultural i educativa.

D’altra banda tenim els companys socialistes del PSOE. Com podem fiar-nos d’un candidat que ha estat al govern i desprès d’aquests anys, ens treu ara de la màniga que te un seguit de solucions -un pla secret-, per resoldre el problema de la crisi a Espanya. Cony, perquè no les has posat en marxa abans, que tu podies, si és que realment el tens.

També tenim a la dreta nacionalista catalana, “clar exemple de la moderació i de l’eficàcia catalana pel nostre país”. Per una banda al Sr. Boi Ruiz, el conseller de salut per si alguna persona a aquestes altures de la pel·lícula encara no el coneix, retalla tot el que pot, deixa a malalts amb patologies greus en llistes d’espera interminables, que quan els hi toqui el torn, potser ja no els hi caldrà i no accepta la proposta de diversos metges d’operar gratuïtament per les tardes, perquè no pot garantir la qualitat assistencial d’aquestes intervencions. Diu que el copagament és la solució... però no s’atreveix a posar-ho en marxa (o no li deixen). Be a Andorra o a França sempre ha estat el copagament en la sanitat pública, però també hi han assegurances privades, que en molts casos paga la pròpia empresa, que cobreixen aquest copagament. El problema evident està en com controles els que abusen de la sanitat pública i que estan dins del col·lectiu dels més desafavorits i per la qual cosa no els hi afectaria el copagament. O el conseller Josep Lluís Cleries, que retalla d’on mai hi hauria que retallar: els ajuts socials, i més ara, en temps de crisi, quan hi ha més gent que mai en situació molt desesperada. Deixa a les residències d’avis sense calers, quasi a punt del tancament i evidentment a molts avis que tindran que demanar ajuda a Deu, perquè sembla que a l’home no ho podran fer. Be diu Cleries que això es resoldrà al gener, però que faran durant aquest temps si no tenen els ingressos socials que els hi pertanyent? La gent menja cada dia sabeu i els hi cal persones per ajudar-los a vestir, donar-los el menjar, banyar-los, etc. Potser tot això està succeint perquè a l’octubre hi ha que pagar (la majoria als especuladors), la primera fornada dels Bons de la Generalitat i no tenen calers per tot?

Ara ja només em faltava l’amic Oriol Jonqueres, el nou president d’ERC, dient que es pensa aliar amb Convergència... Home, crèiem amb tu perquè ets d’esquerres i catalanista, No t’emboliquis amb la dreta, que ja sabem quin son els seus interessos.

També el meu partit, el PSC, que no sap on posar l’ou, ja quan es va produir la davallada electoral, es tenia que haver convocat el Congrés de forma immediata i deixar que la militància digués a seva. La seva espanyolitat de “peineta” ens desespera a molts. Com és que no podem defensar els interessos de Catalunya al Congrés dels Diputats a Madrid? No cal que us digui que la molts volem un grup parlamentari propi i una reforma de la Constitució cap a un Estat Federal, on Catalunya sigui també reconeguda com una nació.

Potser hi haurà que recordar la figura d’un dels seus fundadors, Josep Pallach, pedagog, humanista i mestre. Un home compromès amb Catalunya i socialdemòcrata procedent del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), que fundà, l’any 1945, junt amb Josep Rovira el “Moviment Socialista de Catalunya”.

Fem una mica d’història: El “Moviment Socialista de Catalunya” (MSC) fou un partit socialista català, a l’exili. La majoria dels seus militants procedien del POUM, mentre que altres venien de la “Unió Socialista de Catalunya”, del “Partit Socialista Unificat de Catalunya” (PSUC), “d’Esquerra Republicana de Catalunya” (ERC) i de la “Confederació Nacional del Treball” (CNT). El seu orgue de difusió era “Endavant”. Al 1968, després dels successos de maig a París, el MSC es va escindir en dos corrents, una socialdemòcrata encapçalada per Josep Pallach, que va donar lloc més tard al “Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya” i una altra marxista dirigida por Joan Reventós, que donaria lloc a “Convergència Socialista de Catalunya” (CSC). El MSC es va dissoldre al 1975.

El PSC es va crear l’onze de juny 1978 però des del 1976 ja treballaven el “Partit Socialista de Catalunya-Congrés” (l’antic CSC de Joan Raventós) i el “Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament” (l’antic Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya de Josep Pallach, mort al gener del 1977), afegint-se finalment el PSOE al 1978.

Personalment vaig seguir a Pallach, després de la mort del dictador. Estava convençut de que era l’opció més correcte que teníem per a Catalunya, allunyada de les corrents més marxistes i comunistes de l’època, que em semblaven esgotades, tot veient el model soviètic. No obstant això jo era massa jove per valorar el que significaria l’entrada del PSOE a la política Socialista catalana i sobre tot perquè jo no formava part activament, ni de militància, en les beceroles de la fundació del partit.

Però perquè del meu “PROU MENTIDES!!!”.

Companyes/companys d’aquesta societat que ens toca viure:

• La nostra Societat està en fallida i ens ho amaguen.
• El model capitalista actual està esgotat i ens ho amaguen.
• L’establishment financer mundial és el culpable de tot això, i també ens ho amaguen (diuen que som nosaltres que hem gastat massa i comprat cases quan no podíem – segurament és veritat però ells donaven els calers per fer-ho).
• La nostra moneda és com una capsa de sardines, no l’obren, ens diuen que està plena, però en realitat està totalment buida.
• Ens diuen que hi ha que consumir per reactivar l’economia i en realitat el que fan és dir-nos que paguem nosaltres la factura del que ells han gastat.
• S’aprofiten del millor pecat del diable, la Vanitat, per que seguim un altre cop el “rollo”.
• La màquina de fer diners no es pot posar en marxa per fabricar-ne més, si no volem que la barra de pa multipliqui per 100 els seu valor.

Com ho resoldrem tot això? Potser hi ha que pensar que haurem de tornar al model de l’intercanvi del passat? Potser hi haurà que abolir els diners? Potser haurem de tornar a crear grups tribals d’interessos productius i bescanviar-los per altres a l’estil: jo et poso música o et llauro el camp o el cuido les ovelles o l’hort, o t’arreglo el cotxe o el vestit o el moble o la llum i a canvi tu em dones un formatge, un pollastre, o m’arregles la ràdio, etc. etc. És evident que la nostra moneda (i no parlo de l’Euro), és molt feble i està totalment supeditada a l’especulació i sobre tot a la corrupció.

Però sent realistes, dins de la naturalesa humana, està inherent tant l’especulació, com la corrupció (amb més o menys escala), con la vanitat, com l’egoisme, l’enveja, perquè fins ara la Societat ens ha educat d’aquesta manera i canviar el que durant segles s’ha fet, serà tot plegat molt més complicat que unes simples paraules dins d’aquest bloc.

Crec que ja som prou adults com a Societat, perquè no ens segueixen tractant com a nens de pati d’escola. Ens mereixem la veritat. Hem d’exigir, com a mínim als que escollim nosaltres, que diguin la veritat (però amb dades reals i verificables), que siguin honestos i que treballin realment per a la nostra Societat.

Anar a una utopia com la que us descrivia de tornar a una Societat Tribal de Bescanvis no és possible, però si ens segueixen mentint, tots correm el perill de tornar a una altra confrontació entre territoris i interessos, on els únics beneficiats seran sempre els mateixos i els perjudicats també els mateixos, tots nosaltres.

Aportar solucions que estiguin a la nostra ma és fàcil:

• Abandonar la societat consumista per sol fet de assegurar-nos la nostra vanitat i l’enveja.
• Ajudar els demés i sobre tot als que menys tenen,
• Lluitar per la justícia social,
• Plantar cara als polítics mentiders i corruptes (hi han que no ho son – costa trobar-los però).
• Plantar cara als especuladors.
• Creure en un projecte de futur on tots, els 7.000 milions d’habitants del nostre planeta, tornin a recuperar els valors més humanistes.
• La lluita passiva i pacífica, que ja Gandhi va demostrar eficaç, contra tots els que ens volen fer ballar al seu so.
• Treballar amb els petits gestos perquè la Natura, el nostre món, no pateixi els nostres excessos. És a dir ser ecològics i cuidar-la.

I vosaltres, n’estic segur, en podreu aportar moltes més.

Recordeu la frase del filòsof, teòleg i bisbe Agustí d’Hipona (Sant Agustí): “No és més ric el qui més te sinó el qui menys li cal” (no és d’Ikea).

Els seus deixebles li deien:
"Diògenes, per què menysprees el món i véns a viure tan miserablement en un tonell? Sabem que ets savi, digues-nos, què vols?"
El filòsof va contestar:
"L'única cosa que vull és que t'apartis, perquè m'estàs tapant el Sol".

© 2011. Ramon Fornós. Tots els drets Reservats.

Frase del dia

"La qualitat de l'Amor no es mesura per la seva intensitat sinó per la capacitat de donar sense esperar res a canvi i de rebre sabent que l'altre ho fa també de forma desinteressada." Moments de Reflexió. Ramon Fornos (octubre 2011)

LA COMUNICACIÓ I EL SILENCI DE LES PEDRES

Per Ramon Fornós

Al meus estimats Met i Paco. 

“-Alto! –va dir Gouraud-. Vos m’heu derruït, però en les meves runes hi han prou pedres per soterrar-lo també a vostè.” Frag. de PETRILLA d’Honoré de Balzac

Herbert Marshal McLuhan -canadenc-, d’un país de mestissatge, un dels comunicadors més grans del Segle XX, deia que el “Medi és el Missatge” i que la transferència de la informació (el missatge), entre el receptor i el creador (el medi), podia fer-se efectiva mitjançant qualsevol dels canals que formen la vida de la comunicació humana. Ell encaminava les seves teories cap els mass-media (la ràdio, la TV i la premsa escrita), però no podia deixar d’endinsar-se en el sentit més global i interactiu de la Comunicació.

Entendre que una pedra és capaç de transmetre i emmagatzemar part d’aquest llenguatge, ens remunta als pensaments més profunds de la filosofia quotidiana - Mentre escric aquestes modestes lletres escolto de fons a Frédérick Rousseau en una interpretació genial del “pregant”, que em convida a endinsar-me molt més enllà del significat que per a mi representa la nostra comunicació -. The Prayer. Reconèixer que tots som capaços de pregar, de sentir i sentir-nos, d’escoltar i escoltar-nos, és el que li donen a les “nostres pedres” aquesta capacitat de transmetre, per que les “pedres” no son silenci. Son contingut. Son records. Son esperances.

Qui és qui transmet silenci? Des d’un punt de vista físic, el silenci no existeix al nostre món. Si ens poséssim dins d’una càmera anecoica –un indret creat per l’home on podríem obtenir un silenci més concloent-, tampoc l’aconseguiríem. Acabaríem escoltant la nostra pròpia respiració, el batec del nostre cor. Però a més, com que estem vius, el silenci és impossible. Els nostres pensaments emeten un brogit constant. Escoltem records, paraules, sensacions i fins i tot veiem imatges i colors impossibles de viure, però absolutament fascinadors.

Dins d’una biblioteca, on retrobem tots els pensaments humans, l’al·legòric “SILENCI” imposat per una sempre acadèmica bibliotecària, amb horrible faldilla escocesa de mitja cama i ulleres de mitja lluna, és si més no un acte de bona fe per part de tots. Hom s’aixeca de la cadira, hom busca el llibre, hom cerca una plana i la fa girar fent cruixir les idees que conté, hom estossega per culpa dels bacteris i virus que ens envolten. Be, aquí el silenci només és retòric i no semàntic. Potser el punt on trobaríem aquest “silenci” seria a l’espai infinit, on la manca d’un fluït vital per nosaltres, com és l’aire -la mort segura per la majoria d’éssers vivents terrestres del nostre planeta-, no transmet les ones acústiques que farien la representació tangible del so.

Malgrat tot el que la física ens exposa i demostra, hauríem de creure en la pròpia reflexió per trobar aquest espai de silenci, que el joc de la vida ens requereix, per mantenir l’equilibri entre la lògica i l’esquizofrènia. Un procés on els sons del “mantra” del nostre propi cos, siguin la llum per endinsar-nos en l’aïllament personal que ens requerirà el silenci interior.

No obstant això, el Silenci es pot tornar una de les més aterradores armes. La solitud no desitjada, l’aïllament que molts cops ens porta les circumstàncies de la vida, poden acabar amb la nostra existència. Com tot, els extrems son sempre la causa dels desgavells més considerables. D’altra banda, la veritable relació entre dues persones també es mesura per la capacitat de poder generar silenci, on només una mirada, una carícia, un gest amable de comprensió, son suficients per atansar-se a la reflexió compartida, però sense paraules físiques.

Som vius i amb conseqüència, tot el que ens envolta també, i les pedres tenen aquesta capacitat absorbidora que fan que s’erigeixin en notaris dels records. Físicament no ens diran res, ni ho enregistraran, però el nostre interior serà capaç d’assimilar-ho i convertir-ho en llenguatge. En paraules que ens parlen sense paraules.

Tota la nostra cultura és un embolcall d’aquestes pedres. Només us hi heu de fixar. La cultura de la propietat –aquesta que ens deixa la natura- sempre s’ha basat en l’existència de les “nostres pedres” en propietat. Sembla que si no ets propietari de pedres, res no vals, quan en realitat totes elles formen part dels nostres records i en conseqüència de la continuació del nostre futur, com a llegat històric de les nostres idees per l’esdevenidor.

Em ve a la memòria “Une table à trois” un poema metafòric sonor escrit i musicat per Zen Men i interpretat per la cantant francesa Caroline i que relata, sorprenentment, a quins punts arriba la comunicació humana, el Joc de la Vida, la de l’Amor, les sensacions, la irrealitat -o potser certament realitat-, molt més enllà de l’aspecte més físic. On es marquen també aquest silenci amb la descripció del pas dels temps. És una traducció molt personal i molt adaptat per a aquest assaig sobre aquesta comunicació humana més profunda.

UNA TAULA PER A TRES

Una dona jove, en la flor de la seva vida, amb un reguitzell de fruits a la seva ma i també de desenganys -com tots-, s’endinsa dins d’un cafè a mitja tarda i el troba tot ple. Demana permís per seure a una taula, on hi han dos llocs lliures, a un vell home, amb el rostre dibuixat per angles i esquerdes que li marquen la seva llarga experiència en el joc de la quotidianitat. Ell accedeix i és saluden en un acte d’entesa i complicitat. Ella somriu i s'asseu.

- Bona tarda, diu ella.

- Bon dia, diu ell. Vol esmorzar amb mi? A tres el plaer es encara més gran.

- Però no és massa tard per esmorzar? I perquè a tres?

- Per això no és mai massa tard, li respon. - Senyoreta, tres esmorzars, si us plau.

La nit cau, el dia passa, o be és la nit la que passa i el dia el que clareja? Nit i dia al mateix temps, el Sol mostra el temps, no obstant això, el Sol no te temps.

Ella pren dos trossos de sucre: Un cor, un dau.

- Com pren vostè el seu cafè?

- Amb llet, sense sucre, diu ell. En la meva vida ja hi han moltes dolçors. Les porto dins del meu cor i als palmells de les meves mans, per això la sort em somriu sempre als daus, donat que el “7” – És el signe del pensament, l’espiritualitat, la consciència, l’anàlisi psíquic i de la saviesa. És també el número del intel·lecte i de l’idealisme i en el joc se li atribueixen les propietats de la sort, encara que canvia ja que depèn de la persona i el seu signe astrològic, si creieu en això-,  precedeix al “4” -És el signe de la justícia, de lo pràctic i de la lleialtat -.

La conversa no era fútil, ja que ella havia arribat a aquell indret per alliberar-se de tot el que l’envoltava i fins ara encara no sentia que podria ser lliure, però qui pot percebre els estels durant el dia? L’esdevenidor i sobre tot els paranys de la vida poden acabar amb tot un món d’il·lusions reals, que no son imaginàries i que empenyen per fer-se realitat. El Sol brilla sempre per qui el vol veure!!!

- És vostè un jugador?

- Si, sempre ho he estat, ja que la vida és el meu joc.

Esmorza per la nit. El seu joc és la vida... Estrany però encantador, pensa ella.

- I ja ha guanyat algun cop?, li pregunta.

- Després de que ja se qui juga amb qui i que demà, avui, és ahir, Si! En aquest joc no hi han més que guanyadors. Un joc sense perdedors, tot està atorgat. I vostè es preguntarà a qui? Doncs a tots aquells que deixen les flors créixer...

- Li agrada el cafè?, li pregunta ell.

- Si. Però perquè parla d’un esmorzar a tres? Nosaltres només som dos a aquesta taula.

- Dos colors ens guien, el negre i el blanc. El blanc serà el bo i el negre el dolent? O be el negre és el bo i el blanc el dolent? Les dues respostes son correctes o be cap d’elles? Be, vostè només veu a nosaltres dos, perquè no te més que dos ulls, fins al present, diu ell i afegeix, Però tot això és totalment normal! La Terra és plana, la Terra és el centre de l’Univers, l’Home és la coronació de la creació.

Tot això és normal?

Els jocs estan fet, “rien ne va plus”, la ruleta torna a girar de nou...

Aquesta “ruleta de la vida” que torna a girar, no és més enllà d’aquest joc que en diem vida... però perquè un joc? Per a molts ho és, per a altres és un infern, per a altres una rutina que fa que el temps avanci massa ràpid, per altres, realment pocs, l’equilibri que dona sentit a la seva existència. Tot un caos metafòric que ens ha portat aquesta “Taula per a Tres”, però que la podem aplicar a la necessitat que cadascú te de ser escoltat i entès; de que la Comunicació sigui el vehicle correcte per la transmissió els sentiments i sobre tot dels pensaments.

La memòria de la nostra existència és la de les nostres pedres –dels nostres records-. Com es pot parlar de silenci? La comunicació és sempre una experiència nova, fresca. El cert és que el que comuniquem, o el que ens comuniquen, fan la creació de les Interaccions humanes. D’aquelles relacions perdurables, tant sovint perdudes pel silenci de l’afecte, del contacte. Més enllà d’un somni, d’unes idees, hi han els anhels de la pròpia afectivitat que el temps mai esborra, ni fa oblidar-ho. Una olor, un record, una mirada de complicitat, un petó llunyà, una carícia tendra, dolça i suau, ens dóna aquesta força en el Joc de la Vida. Malauradament la realitat actual ens la mostra només la Solitud, ja que ens segueix marcant l’egoisme social, però qui es pot alliberar d’ella? Només els que creuen que la vida pot continuar “a tots aquells que deixen les flors créixer”, com deia el poema.

La tendència habitual és creure que la Comunicació ens fa plenament lliures i és cert, però només en part, ja que aquesta és fruit de la reflexió i va contra el silenci, ja que el Silenci és un acte voluntari i en tota aquesta interacció ambdós elements son absolutament necessaris. Només amb un acte final de desesperació podem sucumbir davant de l’aterradora perspectiva de quedar-se només amb el Silenci i perdre definitivament pel camí la Comunicació.

Però no us preocupeu perquè tot això, amb l’Amor, el que no només és afecte i que va més enllà de les hormones, malgrat només sigui unidireccional, ens obre tot un camp d’esperança contra el propi silenci de les pròpies pedres perdudes, de les  nostres pròpies lloses, de les nostres pròpies mancances.

“Som allò que pensem. Tot  el que som surt dels nostres pensaments. Amb els nostres pensaments fem el nostre món.” - Buddha

© 2007-2011. Ramon Fornós. Tots els drets Reservats.

LA BELLESA SALVARÀ EL MÓN

Per Ramon Fornós

A les meves estimades Anna i Flora 

“Per molt que pensis que tot està acabat, sempre queda una esperança”
Johann Jakob Engel (1741-1802)

Quan Fiodor Dostoyeski va escriure, pot ser, la seva novel·la més important i com no en part autobiogràfica, va definir el que seria el camí cap a la futura revolució russa, o si més no va marcar punts que serien essencials per entendre l’esperit de la superació, l’esperit de l’autoestima, l’aniquilació dels poders fàctics i de la burocràcia extrema, que traspassarien inclús aquesta època.

“L’Idiota”, narra a la Rússia de finals del XIX, com la compassió es pot confondre amb l’amor per acabar sent víctimes de les pròpies mediocritats, dels seus propis somnis, d’una caritat confosa, d’un amor per lleialtat. Malgrat alguna persona que altre l’intitulés “De la Humiliació a l’Orgull”, la realitat es que ens trobem, davant de realitats plausibles, víctimes del racionalisme i en contra de la lògica dels seus propis sentiments. El príncep Mishkin, un home pràctic, compassiu, innocent i sensible, ens posa, a molts, en la nostra pròpia realitat. Estem farts de sentir: “sembles idiota i ajudes sense res a canvi” o “dónes molt més del que reps”. El compromís amb la vida, amb el ser humà, amb la pròpia Natura, és el punt d’inflexió de la realitat que ens relata. Una realitat seva? Una utopia? Potser també nostra.

Ara no estem molt lluny de la convulsa Rússia dels Zars. La imatge lamentable que estan donant els nostres escollits representants del món, els interessos de les forces que mouen l’economia mundial (els nostres zars actuals), l’egoisme individualista i col·lectiu, que la Societat ens ha ensenyat, i la competitivitat agressiva, que ens vol portar a l’autodestrucció entre nosaltres, fan que frases del llibre com “Jo no puc callar quan el cor em dona crits” o la pròpia d’aquest assaig “La Bellesa salvarà el món”, ens facin reflexionar sobre el paper de tots plegats en un món que no ens agrada com és i del que sembla impossible de sortir-ne o d’arranjar-lo.

L’escriptor francès Stéphane Hesse ha obert la caixa dels trons amb el seu llibre “Indigna’t”. Ha provocat que innombrables corrents renovadores i reformistes des de la base més popular, gràcies a la nova arma del poble “les xarxes socials” i també per l’opressió dictatorial extrema en molts països, s’hagin aconseguit avenços estratègics a certes parts del món, però  en les que la comoditat occidental està arrelada no passen de simples actes de fe i crides desesperades dels més desfavorits, per manca d’una consciència col·lectiva global. Però com diu ell mateix a aquesta corrent li falta un líder que sigui capaç de agrupar totes aquestes idees, tots aquests moviments lloables, però malauradament no és podria arribar a aplicar en un format assembleari, sense que una oligarquia popular fes acte de presència de nou, sense deixar que la nostra llibertat frueixi per bon camí, sense evitar que la racionalitat i l’empirisme caiguin en una banalitat fútil. 

Si estiguéssim a finals del XIX o a principis dels XX ho resoldríem tot plegat amb una revolució, amb una altra guerra fratricida entre tots els germans que habitem aquests món, que se’ns ha donat prestat, per reforçar encara més l’hegemonia de la nostra pròpia desventurada forma de govern, per cert una forma de govern que el famós Cardenal Richelieu (descrit per Dumas en els 3 Mosqueters del Rei com el malèvol primer ministre del rei Lluis XIII), va posar en marxa ja al segle XVI, sent el precursor dels fonaments del que seria el futur de l’estructura política europea. Va passar de l’antiga forma de govern feudal a la que ara coneixem, amb un cap d’Estat (en la seva època el rei) i un de govern (ell mateix), la qual es manté a la majoria de països tot reforçada amb els predicats dels filòsofs de la revolució francesa i la incorporació d’una antiga però innovadora forma de govern de la Grècia del segle III a.C., on Aristòtil i Plató varen posar las bases del que en diem Democràcia (Demos-Krátos: “El Poder del Poble”) i amb la incorporació del senat romà (“senatus”: consell d’ancians o d’homes amb moltes vivències), però tot això ja sabeu com va a hores d’ara. Potser la frase que ho resumeix més be és la de “La Democràcia és un mala forma de govern, però és la millor que coneixem”... fins ara?

Plató es referia a aquestes quatre bàsiques premisses:

• “La prudència” és la virtut que subministra l'equilibri necessari per procedir en els casos més difícils, ensenyant sempre el veritable camí.
• “La fortalesa” consisteix en la capacitat per regir l'apetit rabiüt, a fi que l'home es comporti com un valent per poder afrontar amb serenitat les situacions amb que pot trobar-se.
• “La temprança” consisteix en el domini de l'apetit concupiscent, que és el que mou cap als interessos materials i dels plaers dels sentits.
• “La justícia”, finalment, consisteix en la relació harmònica de les parts d'un tot: en conseqüència, exigeix que cadascun faci el que li correspon en relació amb la fi comú que es persegueix i que es crea a traves de tres estats de l’ànima: L'ànima racional: “la prudència”; l'ànima concupiscible: la temprança; l'ànima rabiüda: la fortalesa.

Preneu bona nota, quatre mots amb significats difícils, però que marcaran el camí i tot això fa ja, com deia 2.300 anys: Prudència, Fortalesa, Temprança i Justícia.

Però tornant al nostre príncep rus, què volia dir Dostoyeski amb “La Bellesa Salvarà el Món”? La realitat de “L’idiota” mostra que hi ha un punt dins de cadascun que manté aquest equilibri entre el més terrible mal son i el somni més bonic. El Princep Mishkin és descrit com un home bo, dins de la ferotge monarquia zarista. Malgrat era entranyable, virtuós, compassiu, sincer i humil, acaba engolit per les baixes passions que ell mateix, o el destí, li marquen. És com un nen, però no a nivell cultural, sinó per la seva ingenuïtat. Ell creu que tot el món es bo, no pensa que hagin persones dolentes. És tan innocent i compassiu, que te l’emportaries a casa.

Al final és aquesta Bellesa, la bellesa interior la que salva la seva vida. Enamorat de forma idíl·lica de la que va ser la seva única parenta viva, cerca camins confosos i cau en braços de persones molt més turmentades que ell, com la jove Nastasia, que acabaria sent assassinada pel seu tutor i amant, davant la desesperació del Princep, perdent així el que finalment deuria de ser l’amor de la seva vida. És quan aflueix, en aquest punt extrem, el reconeixement de les seves pròpies misèries i la lluita per seguir avançant des d’una nova perspectiva, però sense deixar aquesta bellesa interior, que tan ens cal a tots i que està perfectament descrita per Dostoyeski. 

Dins del nostre món ens cal molts cops estar dins del paper del Princep Mishkin, però també ens cal reconèixer tots els seus errors. La innocència, la ingenuïtat, l’honestedat, la compassió, la comprensió, la lluita contra la corrupció i contra la burocràcia (hi unes quantes referències al llibre del que significava això a la Rússia del XIX), i que son valors que ens falten a la nostra actual societat, però amb la seva justa mesura, ja que malauradament l’actual model de convivència està basat en l’egoisme, la competitivitat, la lluita pel poder, l’avarícia, la cobdícia i sobre tot la vanitat, que és la que ens pot convertir ens monstres predadors.

Molts de nosaltres voldríem ser com “l’idiota”, però sense que sens noti massa. Evidentment sense viure les seves desventures. Tot plegat una incongruència davant la societat que ens ha tocat viure i l’ensenyament que hem rebut, però, qui diu que no puguem ser lliures novament? Malgrat sigui en col·lectius reduïts,  o individualment, allunyats de tot aquest descontrol i interessos mesquins i fastigosos. Tot –diuen- és justificable. Jo no ho crec així. O ens retrobem de nou plegats o el llegat que deixarem als nostres nets (els nostres fills ja ho pateixen), serà absolutament vergonyós i ple de misèries. Una societat on només hi hauran rics i pobres. Una tornada a l’estructura medieval disfressada de Democràcia.

Se que és d’una ingenuïtat per la meva part pensar que la humanitat serà capaç de redirigir-ho, que no hi haurà ninguna persona o grup que ho torni a manipular novament, però si no ens posem a la feina, deixarem en mans dels interessos més oligàrquics, la nostra pròpia vida.

Com resoldre-ho?  No soc un teoritzador, simplement visc el moment i afegeixo cert retalls de la meva vida viscuda, de la memòria històrica, però se que les corrents del 15-M o de les primaveres àrabs, estan totes elles controlades pel mateixos que ens controlen ara, és a dir per les grans corporacions mundials i els bancs, ja que estaven perdent el control dels propis dictadors, imposats -d’alguna manera- per ells mateixos.

Ja sabem que el comunisme més marxista, tampoc és la solució i que el model capitalista actual sembla esgotat -anys d’experiència ho avalen en ambdós casos-. Aleshores la Democràcia pura és només l’única solució? Però quina, la que diu el que volen els estats i nosaltres com borreguets els votem perquè segueixin manegant com ho han fet fins ara o la que dominava la Grècia farà 2300 anys?

El primer que hem de fer és tornar cap el racionalisme de Descartes (“Regles per la direcció de l’esperit” creada al 1628, “La Llum o Tractat del Món” de 1633, El “Discurs del mètode per a dirigir be la raó i trobar la veritat en les Ciències”, “Meditacions Metafísiques” del 1641, “La recerca de Veritat mitjançant la Raó Natural” de 1642 i “Principis de la Filosofia”, llibre de text actual del 1644), i l’humanisme de Dante (“La Vita Nuova” escrita després de la mort de la seva estimada Beatriu i la “Divina Comedia” obra cabdal de la literatura italiana del S. XIV), de Petrarca (amb el seu “Canzoniere”) o de Boccacio (amb una de les obres costumistes i crítiques més importants “Il Decameron”).

Tot això ens porta només al camí de l’Educació a llarg termini. Tornar a ensenyar a les generacions futures els nostres errors i les parts més importants de la Filosofia, allà on les vàrem deixar, Allà on varen ser venudes per unes simples monedes d’argent. Allà on la religió va perdre la seva funció social per a convertir-se en un mercat de l’esperit. Allà on l’empirisme va donar pas a la fantasia. Allà on el racionalisme va portar odi i xenofòbia. Allà on la germanor es va convertir en simplement un negoci d’intercanvi de favors.

No deixem que ens tornin a doblegar. No deixem que ens tornin a dirigir. Enfronteu-vos a les vostres pròpies realitats sense enganyar-vos i com veureu lo miserables que poden ser, canvieu-les. Deixeu anar l’esperit de la vostra consciència cap a la solidaritat, la caritat -que no compassió-, però també compassió quan calgui, cap a l’amor, sigui físic (no deixarem per això de passar-nos-ho be i continuar amb la nostra existència com a espècie), oníric, idíl·lic, espiritual o fraternal, però amor en definitiva.

Molts sereu incompresos, odiats i envejats. Molts sereu maltractats, però la canalla aprendrà altres valors com la lleialtat, l’existència, la convivència, la germanor i sobretot aprendran que ens vàrem equivocar però que hem estat capaços de redreçar-ho i que la seva vida no està dins d’una amable fantasia consumista on qui te més és qui més val, sinó dins de l’empremta indeleble de la Solidaritat i l’Equilibri entre totes les ànimes que habitem aquest petit i per ara desafortunat, planeta anomenat Terra.

No sempre ens acompanyarà la química física dels cossos. Possiblement haguem de trencar el model de família actual, imposada per la nostra societat, per convertir-lo en quelcom molt més obert. Nuclis familiars de diversos pares, mares, fills, germans i amics que a la vegada son tot això i també son amants pertanyents a aquest propi nucli. Amant, quina paraula tant bonica però molts cops molt mal aplicada perquè es confon només amb sexe, quan en realitat s’hauria d’interpretar com la màxima expressió de l’Amor.

Be, molts em direu que soc un hippy perdut en el temps o que vaig viure molt intensament la dècada dels 60. Doncs que més allunyat de la realitat. En aquella època jo era un xaval molt petit, a més estava intern en un col·legi de frares, això si, tot hi ha que dir-ho, eren molt lliberals i sobretot molt respectuosos amb tots els que allí hi convivíem i m’ho vaig passar realment molt be (segurament els hippies eren ells, tocats evidentment per la religió). Però també em varen ensenyar Filosofia, unes importants regles de convivència, un molt intens i pur companyerisme i sobre tot un respecte enorme pels demès, per nosaltres mateixos i per la solidaritat entre tots, que malauradament havia oblidat, engolit per aquesta competitiva Societat que hem creat entre tots (alguns més que altres) i que per a molts només ens ha servit per sobreviure i per altres únicament per enriquir-se, a costa de tots nosaltres.

Que és el que m’ha fet canviar? -us preguntareu- Doncs uns instants amb la natura, amb amics nous i retrobats a la vegada, que m’han ensenyat que la convivència entre la il·lusió, el respecte, la comprensió i l’amor, en tots els seus aspectes, és possible. On els problemes es resolen un a un i si no pots amb ells els comparteixes i els afrontes amb dignitat. O potser haver arribat a una edat on no hi ha ja retorn -causa més probable que dirien els psicoanalistes-. On veus les coses ermoses de la vida, però no les pots tocar, no les pots acaronar i que s’escapen del palmell cap els teus dits, com l’aigua d’una rosada. On encara et batega un cor jove, malgrat el mirall -el gran enemic-, et digui tot el contrari.

Be, però, que penseu fer vosaltres...  Anar corrent a comprar-vos tots aquests llibres de Filosofia -no barata, la barata és la meva- dels grans mestres i pensadors de segles passats? Per entendre on som hi ha que conèixer el passat, fer una profunda reflexió de si tot plegat ens agrada i corregir tot allò que no sigui així, però sempre dins de la premissa de l’amor pels demès, per nosaltres mateixos i per la natura. Ja sabeu: “els petits gestos mouran el món”.

Personalment penso que no ho he fet massa malament, però tampoc massa be. Tinc uns fills , fruits de l’Amor en tots casos, que han o estan pujant força be, malgrat la meva immaduresa de l’època. Que més o menys saben el que volen, que son generosos quan cal i sobretot el darrer, perquè segurament ha viscut més les meves inquietuds i experiència i sobretot la de la seva mare, diu que vol fer polítiques per lluitar contra la política actual de la societat i la corrupció. És molt just però a la vegada molt tendrament innocent i ingenu -és el que toca per l’edat. Espero que la política no acabi seduint-lo -i permeteu-me una cita cinematogràfica de ficció- “com el revers obscur de la força”.

Només la Bellesa Salvarà el Món... Sigueu doncs benvinguts al dilema, bellesa o poder?

“La bellesa obre les portes però només la personalitat de les persones tenen la capacitat de deixar-les obertes” (anònim, vaja que jo sàpiga).

© 2011. Ramon Fornós. Tots els drets Reservats.

Frase del dia

"La meva estimada més fidel ha estat sempre l'Esperança, que em sol enganyar i no em deixa mai" Ramon de Campoamor